Caixes de zinc
La periodista Llucia Ramis s'endinsa en la història de la seva família belga i mallorquina en el seu darrer llibre ‘Tot allò que morí una tarda amb les bicicletes'
La narradora torna a casa dels pares als 35 anys “sense feina, parella ni doblers”
D'entrada el lector es troba amb una advertència: “Això no és una autobiografia.” I tot seguit amb el poema “Sistemes”, d'Els miralls, de Pere Gimferrer. Entre els versos, aquest: “Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes”, que dóna títol al darrer llibre de la periodista i escriptora mallorquina Llucia Ramis. Anem a pams: pel que fa a la prevenció de negar que és una autobiografia, malgrat les coincidències evidents entre la narradora i l'autora, Ramis diu: “No parlo de mi, sinó que he seleccionat records i anècdotes per parlar de la història recollint la meva experiència i la de la meva família.”
I què va morir amb les bicicles? L'autora mira de biaix: “La nostra generació ha estat poc innocent, anàvem pel camí de ser crèduls, però ens va arribar el desengany.”
La narradora torna a casa dels seus pares als 35 anys “sense feina, parella ni doblers”. Aquest retorn traumàtic al niu familiar, empeny la narradora a indagar en la història familiar –belga aristocràtica per part de mare, mallorquina per part de pare– per buscar respostes. “Se suposa que és una família sense problemes, però la narradora ha de tornar a casa; no hi ha culpables, però tots han contribuït a aquesta situació”. Segons Ramis, estem davant d'una “decadència”, no només de la burgesia sinó també del progressisme: “La Transició es va fer amb una fe cega que va anul·lar cap crítica.”
La família –com expressa el poema de Gimferrer– és un “sistema de miralls” que constitueix la identitat polièdrica de la narradora: “La família belga era individualista, mentre que la mallorquina està més unida.” Amb tot, Ramis valora el gest “progressista” d'aquesta mare que s'instal·la a Mallorca per fundar una família i –paradoxes de la vida– els seus pares, ja jubilats, la seguiran.
Buscant les seves arrels, la narradora viatja a Astúries, on els seus avantpassats belgues posseïen unes mines i on troba unes caixes de zinc que contenen tot de documents sobre la història familiar que, de retruc, traça la presència dels belgues pel litoral Cantàbric a principis dels XX, una “història lletja de la qual ningú no vol saber-ne res”.
El llibre està escrit en un saborós mallorquí saltejat de paraules en francès i castellà. “La llengua a casa sempre va ser una barreja i teníem un llenguatge familiar propi, per exemple dèiem apricote ocrustillant”.
Aquest és el tercer llibre de Llucia Ramis (Palma, 1977). Mentre que a Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys tractava dels “eterns becaris”, i de “passar-ho bé en una situació provisional que s'eternitza”, i a Egosurfing (premi Pla 2010) sobre la “superficialitat basada en el no-res”, en aquest llibre fa un pas més enllà i afronta el problema d'aquesta generació tan preparada com existencialment perduda.