Del monolingüisme al multilingüisme, passant per...

Sí, eren figues d'un altre paner, però en el seu conjunt no significaven qüestions menys importants. No és baladí pensar que el contacte entre parlants de diverses llengües comporta tot un ventall de problemes habitualment, i, a més a més, van més enllà del tema de les llengües. La història ens ho diu clarament i meridianament, i això en molts indrets, no sols pel que fa als territoris de la nostra llengua compartida, cosa que coneixem més de prop perquè ho estem vivint dia a dia. Ara per ara, encara es patix “dolor de llengua”, com diria Enric Laureta.

Relacionat amb allò que hem dit podem recordar alguns clàssics de les llengües en contacte, com ara “Bilingüismo y biculturalismo”, editat per l'ICE de la Universitat de Barcelona, o “Educación multicultural y multilingüe” de Torsten Husén-Susan Opper, obres que ens fan pensar que en els plantejaments teòrics i pràctics de molta gent, incloent estudiosos de la temàtica, la qüestió lingüística es relaciona biunívocament amb la societat a què una llengua representa, el que suposa dir que la problemàtica de les llengües en contacte no és sols això, sinó molt més.

Tradicionalment es pensava que el que interessava era un monolingüisme social i escolar. Una llengua forta, sense importar res més. L'exemple més clar està constituït pels decrets de Nova Planta emesos per Felip V, sí, aquell que seguix romanent cap per avall per decisió dels “socarrats xativins”. Però hi ha molts més exemples, i, fins i tot d'èpoques més recents. Recordem el cas de Hitler, Franco... Això pot fer-nos pensar que els règims totalitaris són imperialistes i imposen tot allò que de manera dictatorial creuen convenient (recordem: “por justo derecho de conquista”. Al remat tindrà molta raó la cançó que el seu dia enregistrà Al Tall (”quan el mal ve d'Almansa a tots alcança”).

Després d'això es posà de moda el bilingüisme. La veritat és que un equilingüisme entre dos llengües en contacte sols existix en la teoria. La pràctica ens demostra que eixa situació no es dóna mai. Sempre, i ho dic amb tristor i constatant la pròpia realitat dels valencians i de les valencianes, com déiem, sempre hi ha una llengua dominant i una altra dominada. Els processos de submissió lingüística, que no són ni més ni menys que processos de submissió personal, social, política, de costums, de vida diària... de tot, són els que hi apareixen en estos casos. Caldrà avançar molt, amb l'ajut no únicament de l'escola, perquè eixa situació canvie.

Tot i això ens trobem immersos en el món de la globalització amb totes les conseqüències que se'n deriven d'això, i que influïxen en el tema monetari i fiscal, reorganització política (Carta Magna), participació sociopolítica i ¡com no!, nova consideració d'allò que afecta als usuaris de les llengües (Marc europeu de les llengües). El llatí del nostre temps, això és, l'anglés, s'imposa pas a pas. Caldrà adoptar una postura que tinga present els postulats científics i, òbviament, el respecte a la realitat de cadascú. El marc legislatiu general que suposa la definició d'un full de ruta per a l'aplicació del multilingüisme no és mala cosa. El que no seria tan benigne és que això es fera sense contemplar la llengua materna de les persones d'un determinat territori, d'un país, vaja. Qui tinga la temptació de no comptar amb realitats històriques, i presents encara, pot arribar a ocasionar un autèntic genocidi cultural. I si no és així ¿què són les confusions que certa gent té a l'hora de confondre castellanitzar i espanyolitzar? Recorden el sr. Wert. Caldrà tornar sobre eixa qüestió pas a pas.

(*) Josep Lluís Doménech i Zornoza és Doctor en Psicologia. Professor de valencià. Membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.