‘Espriu transparent'

No fa gaire, ha sortit la biografia Espriu transparent, signada per Agustí Pons. D'obres d'aquest gènere sobre Salvador Espriu n'hi ha unes quantes, algunes de notables, però aquesta és la primera a l'anglosaxona, amb l'aspiració a l'exhaustivitat del qui no vol deixar elements importants no tractats; l'obertura de l'objectiu es combina amb la profunditat de tall del bisturí per tal d'arribar a l'obra de referència, que per servir per al coneixement del profà i per l'aprofundiment de l'entès, ha de fer-ho amb llenguatge i estil apropiats per a totes dues requestes.

Espriu transparent es fonamenta en un encert de plantejament: explicar la vida a partir de l'obra com a fil conductor, posant en consonància les raons interiors d'Espriu amb els condicionants de l'entorn, veient les relacions de causa i efecte mutus entre els elements diversos. S'hi aprecia també el propòsit de desmuntar els tòpics que presenten el poeta com una mena frare llòbrec, com un solitari, quasi com un inadaptat social: Espriu és, en si mateix, un gran poeta, i a més influeix en la literatura i en la societat del seu temps des d'una intenció deliberada i planificada, perquè n'és conscient fins al punt que tal voluntat de presència pública, d'essència històrica, és un dels principals elements de construcció de la seva obra. I també, perquè és conscient del valor que té per la comunitat, i del deure i la responsabilitat de transmetre'l.

En aquest Espriu transparent no es cau en les dues grans xacres que, en els dos extrems, amenacen el biògraf: no s'és ni santificador ni esbudellador. Sovint es confon amb derives d'aquesta mena l'autenticitat d'una biografia, la validesa, la valentia, el compromís insubornable amb la veritat.

No: l'objectivitat no comporta fredor sinó proximitat; la visió de l'evolució d'una trajectòria en termes de causa i efecte expressats com ho farien el fotògraf i el notari fa que el lector mantingui l'interès per veure cap on es va, i alhora el gratifiquen els grans moments, que són molts.

El lector se sent en bones mans, sent que el biògraf és el primer interessat a oferir els fets amb la màxima precisió possible. Com va dir el filòsof, poques coses fascinen tant la gent com la veritat.

En l'actual contingència política, plena d'il·lusions però confusa i en més d'un moment convulsa, hem apuntat en més d'una ocasió la conveniència d'asserenar i de centrar en termes objectius una idiosincràsia col·lectiva que permeti ser un país capdavanter en el context internacional. Això cal fer-ho amb els models apropiats, i contra d'altres de més immediats i aparentment més fàcils, Espriu n'és un de molt clar; en aquest sentit, la biografia d'Agustí Pons és didàctica: es pot prendre com una guia per la claredat amb què mostra com es forma una personalitat intel·lectual a partir d'unes condicions naturals i d'un entorn; com atén la pròpia evolució i les interaccions amb la col·lectivitat, com n'és conscient des del punt de vista literari i les dificultats que es troba des del punt de vista social i des del polític, en primer terme, l'autoconeixement i l'autoreconeixement a partir dels quals opera de manera determinant la voluntat.

El millor elogi possible d'aquesta biografia pot semblar gasiu a qui no hagi conegut el poeta, perquè està fet a la manera espriuana. Recordo haver sentit a dir a Espriu que He mirat aquesta terra és la millor cançó d'en Raimon, va dir, “sobre un dels poemes menys dolents que jo he fet”. El poema és una obra mestra, i en el seu àmbit també ho és la cançó. Sé que l'Agustí Pons l'apreciarà en la justa mesura: a l'Espriu aquest llibre no li hauria desagradat.