Recordant Josep Iborra, Josep Iborra íntim

El dia 24 de febrer del 2011 va morir Josep Iborra. Ara ha fet 2 anys. Dos anys, ja. ¡Com passa el temps!

Alguna cosa s'ha parlat de la seua obra literària, del seu treball com a narrador, com a crític literari, com a professor (catedràtic de Filosofia), dels seus títols (Llicenciat en Dret, Llicenciat en Filosofia i Lletres, Doctor en Filologia), però poc s'ha dit de la seua vida personal, tant en l'esfera més íntima, de la seua vida amb família, amb els seus amics, amb els seus alumnes, amb els seus col·legues... amb tothom. La recent publicació, de Publicacions de la Universitat de València, Humanisme i nacionalisme en l'obra de Joan Fuster, de l'autor que estem comentant, comença a fer justícia a l'home que, calladament, millor coneixia l'obra de l'escriptor de Sueca. El que ocorre és que si Josep Lluís Bausset i Císcar era definit pel mateix Fuster com a l'home subterrani, n'estem segurs que Iborra encara era més desconegut en certs cercles. El seu caràcter reservat, callat, prudent... no reflectia el que, a poc a poc, pas a pas, dia a dia, anava fent.

El 26 d'abril del 1999, ens entrevistàrem ell i jo a sa casa, com era habitual cada cert temps. Estava jo molt interessat per la temàtica de la narrativa curta en valencià. Havia llegit amb fruïció Paraules i prou (Bromera, 1995). Tenia uns dubtes. Li vaig portar un exemplar del seu llibre. Li vaig preguntar tot un ventall de qüestions. Em donà unes bones respostes, a la seua manera. Em donà una més de les seues lliçons paripatètiques i em dedicà el llibre (”Per a Josep Lluís Doménech, amb l'orgull d'haver-lo tingut com a alumne. Una cordial abraçada. Josep Iborra. València, 26 d'abril 1999”). I és que realment, per a mi va ser una experiència inoblidable l'haver sigut alumne directe de “Don José” —com li déiem—, en la década dels anys seixanta del segle passat. En esta ocasió, a més de dir-li que qui se sentia orgullós i satisfet era jo, em va dir que, per favor, que ja que som els dos adults, que no li parlara de vosté. “Som col·legues i amics·. “I com vol que li diga? De tu, Pepe o Iborra, com vulgues. Joana traçava un somriure, amb complicitat. ¡Ja veus! ¡Com canvien les coses!

L'autor de la Trinxera literària, autèntica peça de museu del que va significar per als escriptors de la nostra llengua en uns anys difícils, potser més difícils que els d'ara, que ja és dir, em va rebre més dies, habitualment en sa casa de València o en la de Navaixes. En una ocasió, acompanyat de la meua esposa, Pilar, ens entrevistàrem de nou. Li vaig poder regalar algunes de les petites obres que havia publicat darrerament. Va fer un café —no en sabia fer més d'un a l'hora— i em va dedicar amb molta estima i interés un dels seus darrers llibres publicats (Breviaris d'un bizantí, premi literari Ciutat de Tarragona del 2006. Arola Edicions). En esta ocasió, eixa obra que servix de llibre de capçalera de la meua esposa era dedicada als dos. La dedicatòria és molt afable (”Per a Pilar i Josep Lluís Doménech, tan afectuosos sempre, recreant anys d'Alberic i continuant amb una amistat que m'estime. Desitjant-los el millor. Josep Iborra. València, 3 de febrer del 2011”). Em va dir que volia que assistira amb ell a la seua tertúlia, que en telefonaria en 8 o deu dies. Ja no ho va fer. Al cap d'uns dies, una veu familiar em comunicava que havia patit un atac i que havia estat ingressat en la UCI. Poc després moria el meu admirat professor i més admirada persona. El coherent humanista del segle XXI deixava la seua obra com a testimoni, i el seu record, per a totes les generacions posteriors. El millor que podem fer és recordar-lo com el que va ser, un home culte, coherent, humil, sobretot això, humil i senzill, un home total. I llegir-lo i difondre la seua intensa obra, una mica esparsa, però completíssima.

“Passa la vida com un alé, com un anhel”

Josep Iborra (Breviari d'un bizantí)