A favor de la trama

Andreu Martín ha fet una molt bona tria, com diuen els cambrers de les pel·lícules, quan ha posat l'ull en la comunitat xinesa a l'hora de dibuixar l'escenari de Societat negra. És indubtable que l'opacitat que el carrer atribueix a tot el que té a veure amb els immigrants xinesos i les seves activitats aporta un camp ben adobat a l'hora de plantar-hi la llavor d'una novel·la que no s'estalvia el recurs a alguns dels elements bandera de l'afer: la intensa relació amb el món del tèxtil, l'hermeticitat general, la inescrutable organització social i la desmesurada passió pel joc.

Amb aquests trumfos a la mà, l'autor posa en joc més cartes: com que té lloc a Barcelona, Martín treu suc a les tensions que, de tant en tant, malbaraten les relacions entre els Mossos d'Esquadra i la Policía Nacional espanyola i a la irresistible temptació de l'enamorament primari del protagonista i, com a inevitable cirereta de l'inevitable pastís, no deixa de banda la referència al trencament generacional que protagonitza avui en dia una joventut que es creu adulta, tot i que no ha deixat de ser canalla innocent.

Els elements hi són i Societat negra en treu un bon profit perquè el plantejament narratiu és encertat i dóna prioritat absoluta al desenvolupament de la trama. L'acció comença amb un cos decapitat al barri de Sants i avança al llarg de camins paral·lels que s'entrecreuen cada vegada que cal. Mossos, policies, delinqüents i els eufemístics danys col·laterals topen ara i adés contra elements menors de la novel·la, com ara les bandes llatino-americanes trasplantades a Catalunya, els okupes, el mercadeig de drogues i el potencial espiritual de les arts marcials orientals.

Amb tots aquests elements, Martín proposa una explicació notablement lineal quant a la cronologia que només trenca eventualment amb uns salts en el temps que, si es tractés d'un llargmetratge, serien descrits com a tarantinians. Amb alternança de veus –a voltes parla el protagonista, a voltes el narrador omniscient–, un fet du a un altre sense solució de continuïtat i és aquesta característica la que atorga vàlua a una novel·la que defuig de manera deliberada la pesantor.

Aquesta manera de fer és, precisament, la que exclou de les pàgines de Societat negra uns passatges que, si hi fossin, li haurien atorgat una altra dimensió. Qui la llegeix, si coneix els paisatges en què es desenvolupa, pot complementar amb l'experiència pròpia les localitzacions que empra Martín. Qui no els coneix, deixa de percebre part d'una ambientació general que no es produeix per cap via alternativa.

En aquest sentit, Societat negra és una novel·la neta –les seves pàgines no fan pudor de tabac, no tenen les marques de la sang seca, no exhibeixen aixelles i fronts amarats de suor, no tremolen amb les descàrregues d'adrenalina, no pateixen l'entumiment de la humitat nocturna...– que pot perfectament ser una via de promoció d'una tradició, la catalana, que s'ha vist incomprensiblement bandejada de resultes de la sobrevalorada allau nòrdica a què el món editorial s'ha sotmès irresponsablement.