Misèries d'ahir i d'avui

El segle XX entra de ple al Gran Teatre del Liceu amb l'estrena de la primera american opera de Kurt Weill, Street Scene, considerada la seva obra més reeixida. A cavall entre l'òpera i el musical, la peça es va estrenar a Philadelphia l'any 1946. Està basada en una obra de teatre d'Elmer Rice homònima que va assolir un gran èxit en l'estrena, el 1929 a Nova York, i que es va portar als teatres d'arreu del món. Àries d'òpera, jazz, blues i espirituals, Weill va voler posar música a aquest drama politicosocial valent-se de totes les eines que tenia a l'abast amb l'aspiració de triomfar a Broadway, i ho va aconseguir.

“Weill va compondre Street Scene en l'exili americà i empès per l'afany d'integrar-se, tot i que ben conscient que era un immigrant més. Encara estava sota la influència de Bertold Brecht i volia fer obres amb contingut crític; amb tot, no deixa de ser divertida i entretinguda”, sosté Lucy Bradley, responsable de la reposició.

La versió que podrem veure des d'avui i fins al 5 de març al Liceu (en quatre funcions) és una coproducció del Young Vic (Londres) i The Opera Group, la companyia d'òpera resident del King's College de Londres. La direcció escènica és de John Fulljames (que va participar la temporada 2010/11 en Into the Little Hill al Foyer). Es va estrenar amb gran èxit a Londres el 2008 i ha voltat per diversos teatres, com ara el Châtelet de París al gener. “La nostra producció no és realista, sinó que són els intèrprets mateixos els que amb la seva actuació donen vida a aquest edifici del miserable Lower West Side de Nova York, on els veïns viuen apilats els uns a sobre dels altres.”

Una de les curiositats és que la posada en escena ha previst incloure l'orquestra dins l'escenari, repartida en dos nivells, de manera que al fossar s'hi posarà públic. “Per als músics –n'hi ha 32– és un repte perquè han de tocar amb tot de gent que els passa per davant, i no sempre és fàcil seguir el director.”

Si a l'obra original del 1946 hi havia prop de cent intèrprets entre cantants, actors i cor, aquí s'han reduït a la meitat, i molts interpreten diversos papers. A més, hi ha una parella de ballarins. “És ben bé un musical americà que combina música, actuació i cant.” Segons Bradley, no es pot parlar pròpiament ni de musical ni d'òpera: “És una barreja brillant.”

D'altra banda, destaca l'actualitat d'aquest text de Rice, al qual s'han mantingut d'allò més “fidels”. “Tracta del tema de la immigració i de la violència, de la societat que brutalitza els ciutadans que viuen els uns sobre els altres sense cap privacitat o es veuen expulsats de les seves cases.” A crear aquest aire de misèria i brutícia, hi contribueixen els cantaires del Cor Vivaldi, que participen en l'espectacle: “Tenim dos grups, un de nens petits i un altre de noies, i és impressionant veure que bé que treballen, tenen una gran presència.” En els dos moments culminants del cor d'adults, a la segona part, “s'eleven talment els cors grecs que simbolitzen el pensament comú”, afirma Bradley.

Dirigirà l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu Tim Murray, que hi debuta, mentre que José Luis Baso dirigirà el Cor del Liceu i Òscar Boada, el Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya.