Quina calor que fa!

Veure així el Gran Teatre del Liceu, convertit en una mena de teatre de Broadway (que és per on va ser pensada Street scene, de Kurt Weill), d'entrada no deixa de tenir la seva gràcia. Instal·lats en el fossar rehabilitat en part de la platea, periodistes i cronistes ens vam poder posar ben bé dins l'acció d'aquesta american opera –la primera del compositor alemany– que presenta una barriada del miserable Lower East Side de Nova York durant els anys de la Gran Depressió, una sèrie de famílies que viuen apilades les unes damunt les altres, espiant-se les misèries mútues. Amb una escenografia d'allò més funcional, que tenia la particularitat encertada de situar l'orquestra damunt l'escenari, l'obra sorprèn per la seva gran actualitat. No només pel tema dels desnonaments, sinó per l'oposició entre mentalitats idealistes, que volen un món millor –penso en el tràgic personatge de Sam Kaplan o el d'Anna Maurrant–, i d'altres –com el marit, Frank Maurrant– que volen perpetuar l'estat (deplorable, d'altra banda) de les coses. És un drama, no ho oblidem, i els personatges plens de llum i esperança no en surten gaire ben parats.

Tot i el contingut altament crític de l'obra, Street scene vol treure importància a la tragèdia i contraposa imatges d'extrema crueltat (com ara els dos fills dels Hildebrand, desnonats, asseguts com dos ocellets perduts a les escales de l'edifici) amb d'altres d'allò més vodevilesques, com quan els veïns xarrupen uns gelats mentre es queixen de la calor insuportable que fa. Una tragicomèdia, doncs, en la qual la música sembla que s'adapti a l'estat d'ànim dels personatges passant de la lírica al blues, i del jazz als diàlegs. Tot plegat, però, molt ben cosit pel mestratge de Weill. Un musical? Una òpera? Sobre això s'ha debatut molt i, al capdavall, no té gaire sentit donar-hi més voltes, atès que els registres més lírics i més propis del musical conviuen en una harmonia perfecta. El més important és la qualitat de les veus del conjunt de cantants, tots debutants al Liceu. Un grup, a més, que té la producció de The Opera Group / Young Vic (estrenada a Londres el 2008) molt rodada. En l'estrena, divendres, va destacar la soprano Sarah Redgwick en el paper d'Anna Maurrant, que va emocionar amb l'ària Somehow I never could believe de la primera part, i el tenor Geof Dolton, en el de Frank Maurrant. Robert Burt, que feia de Lippo Fiorentino, va tenir una lesió muscular i no va poder sortir en la segona part. Molt aplaudits van ser també la parella de cantants ballarins, Henry Davis (el porter) i Kate Nelson (Mae Jones), que van provocar més d'algun “uau!” entre el públic amb el seu número explosiu de ball. No cal oblidar tampoc el Cor Vivaldi Petits Cantors de Catalunya, que van actuar i cantar d'allò més bé, agombolant els dos noiets de la companyia Pablo Cano (Willie Maurrant) i Riordan Kelly (Charlie Hildebrand), tots dos fantàstics.

No passa sovint que al Liceu es puguin veure obres híbrides d'aquesta mena, i la recepció per part del públic va ser d'allò més calorosa (res de les típiques xiulades als directors d'escena de les estrenes). També és cert que, com que és una obra que mai s'havia vist al Liceu (tot i ser del 1947), les expectatives anaven per un altre cantó. Així, amb aires de Broadway, l'únic antecedent és Porgy and Bess, de Gershwin, programada la temporada –atenció!– 1954/55. És per fregar-se els ulls, doncs.