Bolaño, nu al CCCB

Als amics íntims de Roberto Bolaño (Santiago de Chile, 1953 - Barcelona, 2003), els neguitegen alguns mals pensaments. S'està gestionant el llegat de l'escriptor xilè com ell hauria volgut? Estaria d'acord amb les decisions que pren la seva vídua, Carolina López, amb qui estava a punt d'oficialitzar la separació? Voldria ser la pop star en què l'ha convertit l'agent literari més poderós del món, el nord-americà Andrew Wylie? Garbuix de preguntes incòmodes que ahir planaven silencioses, sense molestar, en la presentació de l'exposició de l'arxiu personal de Bolaño, un tresor ple d'inèdits, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

De fet, ahir no era dia per burxar ferides, sinó per celebrar la culminació d'un projecte de recerca que ha liderat el CCCB amb la complicitat, imprescindible, dels hereus del millor escriptor llatinoamericà de la seva generació, que va morir fa deu anys víctima d'una cirrosi hepàtica quan estava esperant un trasplantament de fetge. Ahir, la vídua, molt simpàtica i riallera, no deixava de picar l'ullet als dos fills, Lautaro i Alexandra, inseparables i amb les mans agafades; imatge que a Bolaño, que es delia pels seus nens, l'hauria emocionat.

L'arxiu de Bolaño era, fins al 2006, un conjunt de caixes on no entrava ni un bri de llum. Tot estava com ell ho havia deixat. Però aquell any, Carolina López es va decidir a començar la gran tasca d'ordenar i classificar la pila de papers. “Ho guardava tot, absolutament tot”, exclama. Quan, ara fa just un any, l'equip del CCCB li va proposar la idea de fer una exposició amb aquell material, se li va encomanar l'entusiasme. I del resultat, “la punta de l'iceberg exquisida d'un arxiu immens”, n'està satisfeta.

El muntatge, auster per les circumstàncies, traça el periple vital i artístic, ple d'entrebancs i de penúries econòmiques, d'un Roberto Bolaño que, després d'haver viscut la seva joventut a Mèxic, el 1977 arriba a Catalunya. Aquí s'inicia l'exposició, que transcorre per tres grans blocs que indaguen en la construcció del geni literari de Bolaño sota l'aura dels llocs on va viure: primer a Barcelona, després a Girona i, els últims 20 anys de la seva vida, a Blanes, dels quals 10 són els que el van anar bregant en la llegenda en què es convertiria –sobretot a partir de la publicació, a finals dels noranta, de la novel·la Los detectives salvajes. Ell només va tastar tímidament la mel de la fama, però això, diuen en el seu entorn, no el va canviar absolutament en res.

El visitant descobreix la pulsió creativa de Bolaño en una exposició que a un dels comissaris, Juan Insua, li agrada definir com “un artefacte expositiu”, per tot allò que ben segur que activarà, pensant en futures investigacions d'un autor que va utilitzar la literatura per fer un descens als inferns i per explorar el cantó més fosc de l'ésser humà. Futures investigacions i, és clar, publicacions. L'arxiu és una mina d'inèdits: quatre novel·les, 26 contes, poemes a dojo pendents d'ordenar, cartes i escrits de vida... “Aviso: no publicarem res a curt termini. Tot s'ha de valorar bé. Ara mateix m'interessa més que les traduccions facin el seu camí”, diu la vídua. Dels inèdits, a l'exposició només hi ha un breu resum de l'argument i el nombre de pàgines. López no ha volgut que se'n donés més informació.

Una exposició d'un arxiu? Si a algú li sona àrid, s'equivoca. El muntatge és molt seductor per a qui no hagi llegit mai ni una sola línia de Bolaño –fa venir ganes de devorar-lo–, i un autèntic imant per als bolañistes més malalts, als quals la mostra serveix pistes per resoldre enigmes de la seva obra. I, segell del mateix autor, tot esquitxat “amb sentit d'humor”, emfasitza la també comissària Valérie Miles. L'exposició viatjarà després a Madrid i, lògic, als Estats Units, on des de la publicació de l'obra pòstuma 2666, fa quatre anys, viuen una desaforada bolañomania.