La independència de Catalunya, projecte d'emprenedoria

Pau I, el Conqueridor apareix acreditada com una obra produïda per Teatre a la Llauna i l'Avi Robert. Aquest últim és l'avi de l'actor gironí David Planas, que li va deixar en herència uns diners que han servit per muntar aquesta obra, la segona producció de la companyia Teatre a la Llauna –és a dir, Planas i l'escenògraf gallec resident a Girona Pablo Paz–, després de l'espectacle infantil Pirata. Planas aclareix que la menció de l'avi Robert és més una constatació que no pas un homenatge al seu avi, però és cert que el personatge que interpreta a Pau I, el Conqueridor viu amb el seu avi i que aquest home, com el seu propi avi, és un republicà desencantat per tot el que ha passat en aquest país des de la Transició fins al convuls moment actual.

Amb la història del seu avi, quatre idees més i un gran marge de llibertat creativa, David Planas va plantejar al dramaturg Albert Ramos que escrivís un text que parlés, amb “humor blanc, però no amable”, sobre el moment actual de Catalunya i que “no fos oportunista, sinó oportú”.

El resultat és un monòleg, dirigit pel també gironí Llàtzer Garcia –amb el qual Planas havia treballat als Diàlegs a quatre bandes de la Plataforma de Dramatúrgia–, que narra la història d'en Pau, un professor d'història a l'atur que, quan veu que el seu avi s'està morint, es proposa regalar-li el seu desig més preuat: una Catalunya independent. I com ho fa? “S'apunta a un curset de l'Inem per a joves emprenedors i elabora un projecte sobre com fer possible la independència de Catalunya, per al qual fins i tot posa en marxa una iniciativa de micromecenatge a Verkami”, explica Planas. “El més curiós de tot plegat és que ara hi ha una gent que busca finançament a Verkami per a un projecte sobre la viabilitat de la independència de Catalunya.”

Amb més de vint anys de professió teatral, en companyies com ara Tripijoc, Trastòbilis, La Planeta, El Palé i Mentidera, David Planas veu aquesta obra en què és l'únic protagonista –tot i que interactua amb el públic i amb l'avi, que no es veu però hi és– com una resposta a la crisi, però també com una “bogeria” o un repte. “Em venia de gust estar jo sol a l'escenari, però també és cert que ara mateix és més fàcil fer bolos amb dues persones que no pas amb cinc.”