“‹Victus› és Dumas, Hugo i un toc de Mortadel·lo”

Les editorials petites segueixen existint, i algunes són minúscules. Però petites no vol dir que no puguis fer coses grans. És el mateix que els països, n'hi ha de diminuts que tenen un pes internacional específic.

Es tracta de ser tu, de ser diferent, de no ser com l'altre. Les grans editorials deixen a mans del lector allò que publiquen. Nosaltres actuem a l'inrevés, fem al públic la nostra proposta, els oferim allò en què nosaltres creiem.

Això no vol dir que tot són èxits. Potser ens ha anat bé perquè ja ho vam passar malament abans. Quan La Campana va treure, l'any 2008, La dictadura de la incompetència, de Xavier Roig, ja em vaig adonar que ens venia una de grossa. Nosaltres ja vam passar una crisi quan encara la majoria no s'adonaven que ens abocàvem a una època de recessió. Vam entendre que el mercat canviava i que ja no es vendria una mica de molts títols sinó molt de pocs llibres i molt poc de la resta.

Sí, a mi m'agrada publicar com visc. I crec que viure és donar temps a les coses. I als llibres els dono temps. Temps que guanyo de no reunir-me amb especialistes de màrqueting, de vendes..., perquè a La Campana ens ho fem tot sols.

Vaig fer un treball com si fos una editorial gran. Vaig encarregar a cinc o sis grans lectors de novel·la que la llegissin. Jo mateixa anava llegint el que escrivia l'Albert [Sánchez Piñol], que va escoltar el que li dèiem.

Jo l'adoro des de Pallassos i monstres, una extraordinària biografia de vuit dictadors africans. Sap explicar coses dramàtiques sense ser ploraner. El fet de ser antropòleg, i no filòleg, fa que escrigui per a la col·lectivitat. La novel·la contemporània no ho fa, només se centra en el jo.

Jo mateixa no ho entenia però l'Albert em va dir: “Sento que ho he de fer així, si em tirem tomàquets, que ho facin.” A l'hora de donar-lo a conèixer, vaig aplicar una estratègia similar al que m'havia passat a mi, que vaig tardar temps a digerir-ho: es va fer públic que era en castellà tres mesos abans de publicar-lo. Així, quan sortís el llibre esperava que hi hagués calma. A més, el vaig donar a llegir a gent solvent i diversa, d'edat i procedència, com Joan B. Culla o Santiago del Rey. Vaig fer un extracte per a les llibreries.

El distribuïdor ens va dir que féssim un tiratge de 10 a 15.000; jo, que mai he volgut que el català es fes enrere, en vaig fer 25.000. I 10.000 més. I encara vam fer curt.

Creia que arribaria al públic, perquè és una novel·la que comença com a Dumas, acaba com a Víctor Hugo i té un toc de Mortadel·lo i Filemó. És una obra èpica, però divertida. Era la novel·la necessària feta en el moment adequat. L'Albert ha dit als catalans de llengua castellana, la història de Catalunya és vostra. I a tots plegats ens ha explicat uns fets que al segle XIX eren vius: els nens jugaven a borbons i austricistes.

Una vida articulada és el millor llibre d'Espinàs. L'èxit es troba en la selecció parcial dels textos, perquè hem arribat a la seva essència. Amb Espinàs he viscut 27 Sant Jordi i amb ell vaig fundar l'editorial.

És la nostra festa nacional de la cultura i crec que l'hem d'enriquir culturalment. No només mirar-la des de l'òptica comercial. Potser hauria de durar quatre dies o tota una setmana. Sant Jordi ha de madurar.

Sóc tossuda, Wonder, una novel·la per a tots els públics que no ha funcionat, vull tornar-la a rellançar, i tinc també La veritat sobre el cas Harry Quebert, de Joël Dicker.