“La Fundació Mies ha de sortir de l'endogàmia”

Gestionem un premi d'arquitectura europeu, que ja té 25 anys, i que necessita adaptar-se a un món que s'ha transformat, i al canvi de valors (prefereixo dir-li així que crisi) que estem vivint. Quan va néixer el premi no hi havia Schengen, ni internet, ni mòbils, i les tecnologies de construcció eren unes altres. Per tant, s'han de qüestionar els criteris de selecció, que obeïen a un temps en què a Europa molts projectes eren programàtics per a una ciutat i que eren impulsats, bàsicament, per les administracions públiques o per grans corporacions. Edificis per provocar impacte i per impulsar grans transformacions urbanístiques. Però això ara ha canviat. I Mies van der Rohe deia que l'arquitectura ha de ser el reflex del seu temps.

És cert, però més que representar una ciutat, representa Islàndia. És un projecte que exemplifica l'aposta del país per la cultura, tot i la crisi. I també és un exemple d'edifici multifuncional i de treball transversal entre uns arquitectes i un artista.

Sí, i sense fer cap ruptura amb el passat (perquè l'anterior director ho va fer molt bé), el primer és sortir de l'endogàmia en què de vegades caiem els arquitectes. Hem d'estar més presents en espais com la universitat, per exemple. De moment, hem organitzat un concurs obert a estudiants per a un projecte de customització del fuselatge d'un avió de Vueling amb el tema de la construcció d'Europa a través de les ciutats i la cultura. Però aquest és només un primer pas. Hem de ser una plataforma cultural i crear debat. I ho farem en la festa de lliurament del premi, que serà el 7 de juny. A més, durant tres dies mostrarem totes les maquetes dels guanyadors de totes les edicions del premi a la Sala Oval del MNAC. En aquest sentit, val la pena mostrar a la ciutadania que tenim l'arxiu d'arquitectura europea contemporània més important del món.

Sí, és una primera col·laboració. És clar que nosaltres havíem de ser en aquest projecte. Som petits però forts perquè tenim molts visitants –prop de 100.000 a l'any– i tots ben informats. Es tracta de turisme cultural de qualitat perquè el pavelló és un element icònic de la ciutat i de l'arquitectura moderna en l'àmbit internacional.

Sí, amb artistes i arquitectes que intervenguin en l'espai. Buscarem la col·laboració d'empreses privades i dels mateixos creadors per fer-ho. També estic en contacte amb el consolat alemany perquè, paradoxalment, aquest va ser el pavelló alemany de l'Exposició del 1929 i el va pagar Alemanya. En canvi, la reconstrucció del 1986 va ser una iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona.

Deixem que ens ho digui el mateix Mies. La seva frase més cèlebre és Less is more (menys és més); ens serveix però m'agrada utilitzar-la en el sentit d'anar a la recerca de l'essència i no per parlar de minimalisme. Per enfrontar-se a aquest canvi de valors, prefereixo la frase de Mies: I don't want to be interesting, I want to be good (No vull ser interessant, vull ser bo). Ens ho hem d'aplicar a tot el que fem, i en arquitectura és fonamental apostar per la qualitat i el rigor. El formalisme està bé, però fins a un cert punt. En lloc de veure la crisi com un problema, l'hauríem de veure com una possibilitat. Respecte a la sostenibilitat, és una paraula que em fa al·lèrgia. Si un arquitecte s'omple la boca dient que ha fet un edifici sostenible, malament. La sostenibilitat tecnològica, ambiental, cultural o econòmica han de ser parts integrants d'un bon projecte arquitectònic, simplement. Ha d'estar-hi intrínseca.