Ètica de la mà esquerra

Xuan Bello (Paniceiros, 1965) és un home que parla fluixet i beu cervesa molt a poc a poc, encorbat sobre si mateix com si passés una mica de vergonya de veure's convertit en el centre d'atenció d'una reunió d'escriptors, editors i llibreters gironins que han vingut a escoltar què té a dir sobre la poesia, sobre el seu univers literari, sobre la llengua que ha escollit per construir-lo. Convidat pel Servei de Biblioteques, en col·laboració amb la Casa de Cultura i l'Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona, on avui al migdia oferirà una conferència sobre el procés de normalització de la llengua asturiana, Bello participa aquests dies en unes trobades informals com la de dimecres al cafè Savoy, que va servir per fer la trista constatació que ja podem estar contents, de la situació del català, perquè “a Astúries els drets lingüístics no s'han respectat mai”. Fa cosa de deu anys, aquest home discret, nascut en un llogaret de no més de cinquanta ànimes, va sorprendre tothom amb un llibre entre la memòria, l'assaig i la ficció que situava al mapa el territori ignot d'on procedia, el lloc on havia sentit a parlar des de la infància una llengua que de gran tothom semblava molt ocupat a prohibir i menysprear. De la Història universal de Paniceiros (2003), escrit en asturià, la resta del món potser no n'hauria sabut mai res, si ell no s'hagués ocupat a traduir-lo al castellà (en català ho faria Jordi Raventós per a Adesiara el 2008). Va ser a través d'aquest llibre que es va revelar un autor intens i al mateix temps l'existència d'una llengua sepultada per prejudicis centenaris.

Pel mateix Xuan Bello, que va publicar el seu primer llibre de poesia quan tenia 16 anys, l'asturià literari era una tal novetat, que havia arribat a pensar que era el primer poeta que el feia servir, cosa que sempre omple d'orgull, fins que ve algú a desmentir-ho. En el seu cas, va ser la generació agrupada en el moviment Surdimientu, que també reivindicava l'asturià com a llengua de cultura, encara que abans ja n'havia tingut algun indici gràcies al manual de literatura escolar, que acabava amb un capítol dedicat a la creació en altres llengües peninsulars i a través del qual va descobrir la poesia del basc Gabriel Aresti, del gallec Celso Emilio Ferreiro i del català Salvador Espriu. Són tres devocions que ha mantingut al llarg de la seva vida, i que en el cas català ha ampliat també amb Gaziel, Ferrater, Perucho i Rosselló-Pòrcel. A Astúries, però, el procés per recuperar la tradició pròpia ha estat i continua sent heroic i frustrant.

“El desconeixement d'Astúries que tenen a la resta d'Espanya només és comparable al desconeixement d'Astúries que tenen els mateixos asturians”, diu amb un geni molt cèltic quan recorda la reacció de repulsa social que generaven entre els seus paisans els primers intents de salvar “paraules postergades, prohibides i ridiculitzades” com a emanacions d'una parla rústega i camperola, això si no se'ls titllava temeràriament de pro etarres, com explica que passava encara a finals dels vuitanta. La lliçó que n'ha tret és aparentment descoratjadora: “No puc ser a penes un escriptor en asturià, perquè tinc una hipoteca per pagar.” Així que per ell escriure i traduir-se són quasi la mateixa cosa, però sempre, aclareix, “amb la mà esquerra”: per compromís ètic, però també en un sentit més literal, per forçar la mà a treure de si algun traçat insòlit abans amb malaptesa que amb somnolència. Va dir més coses, encara: que a casa seva els llibres no s'ordenen alfabèticament, sinó “geològicament”, per pilons arbitraris que poden arrencar arestes lluminoses del contacte boig entre Pessoa i Celan; que prefereix els almanacs a les novel·les, que són al capdavall “monòlegs sostinguts durant massa pàgines”, i que en fi és té per damunt de tot per poeta: tot el que escriu, sigui un article, una ficció o un assaig, “neix sempre d'uns versos gargotejats”.