Això és una ruïna

És ben possible que els visitants de la 55ena Biennal de Venècia es facin una idea bastant precisa del que és la marca Espanya quan entrin al pavelló espanyol de la pròxima gran cita de l'art internacional. L'artista aragonesa Lara Almarcegui (1972) l'ha omplert amb sis tones de brutícia. Una muntanya de deixalles (fa quatre metres d'alçada i fins i tot s'ha hagut de reforçar el terra del pavelló perquè no s'esfondri) que està alimentant tota mena d'interpretacions sarcàstiques de la imatge que té avui Espanya al món. De broma fàcil, sí. I això que la Biennal encara no ha obert les portes: ho farà aviat, l'1 de juny. De la marca Espanya se'n parlarà, i molt.

Espanya se'n va a disputar el mundial de l'art actual a la ciutat dels canals amb un projecte que, segons diu la seva autora, no apel·la exclusivament a la ruïna espanyola, sinó a tot un planeta en decadència pura i dura. Els 500 metres cúbics de brossa (ciment, grava...) que aixopluga el pavelló, un dels 30 edificis nacionals dels Giardini, remeten als materials de construcció que va utilitzar l'arquitecte Javier de Luque per erigir la seu espanyola de la Biennal, l'any 1922. No es pensin: arreplegar tanta deixalla ha tingut el seu preu, 400.000 euros, això sí, la meitat del que va costar l'anterior pavelló, de l'artista Dora García, un dels més discutits dels últims temps per insípid, adjectiu que, sens dubte, no s'aplicarà aquest cop a Almarcegui.

Espanya i la seva controvertida marca van començar amb molt mal peu la prèvia d'aquesta Biennal. Les alarmes es van encendre quan el comissari Massimiliano Gioni va fer pública una llista provisional d'artistes seleccionats per a l'exposició principal sense cap nom espanyol. La ineficàcia de les polítiques per promoure l'art espanyol a l'exterior es va fer més evident i crua que mai, tot i que finalment Gioni va acabar incorporant una mínima presència espanyola a la llista definitiva. Tan mínima que només hi haurà un sol creador ibèric: la madrilenya Paloma Polo (1983). Gioni ha concebut una exposició, de títol El palau enciclopèdic, que vol incidir en els coneixements que aporta l'aventura de l'art.

El món està en decadència, Espanya és una ruïna i la Biennal de Venècia no para de rebre crítiques pel seu anacrònic model de divisió per països. Així i tot, aquest any n'hi haurà vuit més, de països participants, entre els quals Kosova i el Paraguai. Fins i tot el Vaticà estrenarà pavelló, amb un projecte que invocarà el relat bíblic del Gènesi.

I fora del circuit oficial, dins del que s'anomena Eventi collaterali, Catalunya intentarà tornar a presumir de potencial artístic amb un projecte que, segons coincideixen a dir les males i les bones llengües, és el que desperta més bones sensacions dels tres que ha presentat fins ara l'Institut Ramon Llull a Venècia. Espanya aporta runa a la Biennal, i Catalunya, el 25% de la seva població aturada. Francesc Torres, un dels artistes catalans amb més pedigrí internacional i pare de la idea del projecte, i la cineasta Mercedes Álvarez són els autors d'un pavelló que du per títol justament 25%, amb el segell entusiasta i inconfusible del comissari Jordi Balló.

Tots tres han gestat un experiment artístic amb la complicitat de vuit catalans exclosos del mercat laboral. Tots junts han rastrejat les misèries quotidianes d'una situació perversa. I també tots junts han explorat altres maneres de veure i d'entendre l'art en uns temps en què a l'art se li ha d'exigir que no giri l'esquena als més febles. El Macba ha posat a disposició dels aturats la seva col·lecció d'obres, que també estaran presents a la Biennal.

Calen més reclams catalans per anar a Venècia aquest estiu? Un més: Antoni Muntadas presenta el seu projecte Protocolli Veneziani I a la Galleria Michela Rizzo (a partir del 30 de maig i fins al 31 d'agost).