La dissort dels miserables

L'episodi de la Segona Germania, una revolta que va tenir lloc a les comarques centrals del País Valencià a finals del segle XVII, posa l'escenari històric a aquesta novel·la que té com a protagonista una família maleïda que paga un crim passional amb la dissort de diverses generacions.

Tomàs Llopis posa en joc una combinació de tècniques expositives que dóna bons resultats. L'evolució de la novel·la passa per la narració estricta i pel descobriment dels continguts del diari d'un dels protagonistes a mesura que el llegeix el seu nebot. La redacció planera, allunyada dels efectismes i de les giragonses estilístiques estèrils, ajuda enormement a la seva lectura i casa sense angúnies amb l'ambient rural en què transcorre.

Això fa que Hi ha morts que pesen cent anys traspuï veritat. Tot i que el rerefons descansa en uns fets històrics que han interessat altres autors –El crit de maig, de Rafael Escobar, és relativament recent–, la primera línia narrativa l'ocupen caràcters versemblants: una manera excel·lent d'aconseguir l'atenció del lector.

Si bé és cert que el text se situa en els anys que van tancar el segle XVII, els elements que animen els personatges –l'amor, l'avarícia, les ànsies de poder, l'odi, la fidelitat a la família...– són universals i intemporals.

La bona exposició que se'n fa ajuda a entendre la situació general que Llopis descriu amb un ritme engrescador: en incardinar les persones en el seu context, n'explica les circumstàncies i, alhora, n'elabora l'abstracció de què n'emana un missatge latent: hi ha moments en què la insolència del poder exigeix una resposta clara. Per això Hi ha morts que pesen cent anys fa encaixar amb l'actualitat una història de tres segles enrere.