Totes les cartes

Després de la mort de Gala, el 1982, a un Salvador Dalí tocat i enfonsat el van començar a perseguir alguns fantasmes de la seva joventut. Massa anys de silencis forçats (a la seva dona no li agradava gens parlar d'aquell tema) i un angoixant sentiment de culpa (hagués pogut fer alguna cosa per evitar que l'assassinessin?) es van conxorxar els últims anys de la seva vida perquè el seu cap, i més i tot el seu cor, afrontessin de nou la seva amistat, sens dubte que molt complexa, amb Federico García Lorca.

Dalí va morir pensant i somiejant amb el seu estimat Lorca –“el meu amic Lorca...”, era l'únic que xiuxiuejava a la infermera que el cuidava–, i justificant-ne la relació sense frivolitzar-la, com sí havia fet molts anys abans: “Va ser un amor eròtic i tràgic, pel fet de no poder-lo compartir”, se sincerava en una carta al director d'un diari, i de passada, per a tots aquells que en dubtaven, detallava les “proves” que la seva amistat no havia cessat “mai”.

Proves? Tantes que no poden ocultar ni els prejudicis que encara avui enterboleixen les opinions d'alguns estudiosos amb més o menys renom. Proves que, obres d'art a part, custodien les cartes que els dos genis es van enviar des que es van conèixer –el 1923 a la Residencia de Estudiantes de Madrid; les primeres cartes, però, són del 1925– fins a la terrible mort del poeta, el 1936. Una sèrie de missives que mai fins ara s'havien publicat en la seva totalitat, i que l'autor que s'ha entestat a recopilar-les, Víctor Fernández, convida a saber llegir “entre línies” per foragitar complexos i per desmuntar mites, sobretot el de la traïció. “Dalí no va trair Lorca. Dalí no es va alegrar de la mort de Lorca. Quan es va assabentar que l'havien assassinat i va cridar “Olé!” no ho va fer per burlar-se'n sinó per exclamar, en terminologia taurina, que s'havia acabat una gran faena”, proclama Fernández.

Querido Salvador, Querido Lorquito. Epistolario 1925-1936 (editorial Elba) recull i continua –i, sobretot, reconeix i honora– el treball d'investigació d'altres mestres, especialment Rafael Santos Torroella, pioner en tractar un material tan sensible en què els dos amics es mostren molt sincers i, escudats en el seu joc de seduccions, teixeixen en lletres el seu talent creatiu i intel·lectual. En lletres i en simpàtics dibuixets i gargots, sobretot de Dalí tot i que també un parell de Lorca, reproduïts en un llibre que explora de manera paral·lela els vincles del poeta amb l'entorn més pròxim del pintor. Així, Fernández també ha inclòs les cartes que Lorca va escriure a la germana de Dalí, Anna Maria (que arribaria a fantasiejar amb la idea, falsa, que el poeta estava enamorat d'ella), al pare Salvador Dalí i a Lídia de Cadaqués, figura clau de l'univers del geni surrealista.

Un bon banquet de cartes, per bé que incomplet, ja que no totes s'han conservat, sobretot les que Lorca va enviar a Dalí. “La culpa és de dues dones: d'Anna Maria Dalí, que se'n va vendre, i de Gala, que sentia gelosia, i que segurament les va destruir”, explica Fernández. Lorca tampoc sentia gaire simpatia per la dona i musa de Dalí –“Gala no m'agrada”. I és que en la relació entre Dalí i Lorca sempre hi va haver terceres persones disposades a separar-los (qui diu Gala diu, és clar, Luís Buñuel, que de gelosia també n'anava servit), sense ignorar que ambdós creadors tenien fílies estètiques diferents, i que això també els va distanciar en alguns moments.

Hi ha hagut molt soroll, massa soroll, en la relació entre Dalí i Lorca. Soroll, “sensacionalisme”, poc interès en furgar en l'essència d'una amistat que va ser “fonamental i molt rica en influències creatives recíproques”, defensa Fernández.