“Com més viatges més t'adones que cal cuidar allò petit”

És el més “despullat”. Sempre ho havíem tingut clar, però ara no únicament no ens n'amaguem sinó que ho vestim. Gato Pérez deia que, en la vida, el que cal és universitat, per il·lustrar-se; carrer, per connectar amb l'entorn humà, i atalaia, per tenir perspectiva. Per mi, l'atalaia vallesana és el Turó de l'Home, que està aquí al darrere [es gira i ens l'assenyala].

Li tinc molta devoció, en part per aquella mítica del blues, que m'agrada molt. Si no el trec més, és per vergonya. M'hi he passat mitja vida, a dalt.

És el nom que li hem donat a un estil. És una patxanga de cos a cos, no pas d'imitació de les grans orquestres de Miami. És molt de poble, de rodalies, que existeix de fa dècades. Sempre explico que si faig música, va ser per haver flipat tant amb la Plateria cantant Pedro Navaja, aquí a la Garriga.

La desgràcia existeix, i trobar la santa alegria en certs moments, quan es mor algú proper sense avisar, per exemple, és difícil. No em considero especialment alegre, però hi ha moments en què pots decidir ser feliç, de la mateixa manera que pots decidir prendre't millor les coses, o no reaccionar de manera violenta, coses que altres cultures tenen més assumides. Hi ha certa tendència, en la nostra, a la queixa, al negativisme, però hi ha un moment que te n'atipes. Ostres, la vida és un tresor! I tot i que té evidentment moments dolents, de tant en tant l'hem d'homenatjar. Tant de bo hagués escrit una cançó així quan era adolescent i tenia certa tendència a la tragèdia...

El cajun. Vaig ser al Quebec amb en Carles Belda, en un poble a la carretera on només passaven camions de troncs. Té punts en comú amb el son cubà, el calypso, la rumba... sobretot un cert aire alegre, però no eufòric, que fa plorar... Com més viatges més s'assembla tot i més t'adones que cal cuidar el que és petit. La cultura massiva és fatal per a l'alegria.

Sí, clar, m'hi dedico per això. Amb La Troba hi hem invertit moltíssim. Quan vam muntar el grup, de fet, creia que s'entendria més a fora que aquí. I en determinats moments ha estat així. Aquí tinc la sensació que, estilísticament, ens hem de justificar moltíssim. Hi ha llocs, en canvi, que això s'entén a la primera. Saben que allò que fas és d'allà on véns per la simple raó que no ho fa ningú més en cap altre lloc. D'aquí ve una mica el concepte de rúmbia vallesana. T'aixeques un dia i penses: coi, però si està claríssim!