Els Premis Nacionals descobreixen Torres Monsó

Hi havia festa, ahir, al taller de Francesc Torres Monsó (Girona, 1922), encara que ell semblava celebrar més que gent tan jove s'hagués acostat a veure'l que pel Premi Nacional de Cultura mateix, que admetia que sí, és clar que el fa molt content, però “per què els donen sempre tan a última hora?”. Ha tardat tant, de fet, que aquesta mateixa setmana havia somiat que l'hi donaven, i el somni no li va semblar rar: “Vaig pensar: potser ja et toca, no?” Acabats de fer els noranta anys, l'escultor va sentir-se en el deure de rememorar la seva trajectòria davant els periodistes que s'havien arremolinat a les portes de l'humil taller de Santa Eugènia on ha treballat i viscut quasi tota la vida, com si a la seva edat, i amb el seu bagatge, encara li calgués explicar qui és, què ha fet. Se sentia tan estrany en aquest paper, que a mig discurs va fer un silenci llarg, i en acabat va reflexionar: “Cada cop em costa més enraonar. Les coses més importants són les que no se solen dir. Puc parlar del meu ofici, de tot el que he fet, però hi ha una altra vida, paral·lela i secreta. Aquesta és la que compta.”

Entre els seus records, havia escollit el rodatge de Pandora amb Ava Gardner, l'aprenentatge als tallers d'Enric Monjo i Josep Clarà, el treball amb la ceràmica, el concurs d'on van sortir les Lletres toves de la plaça de l'Hospital, la tempesta formidable que queia quan va veure Pisa per primer cop, però també el seu pare, els obrers que van ensenyar-li a picar la pedra, la gana de la postguerra, el fred de tants hiverns en soledat, les dificultats per arribar a final de mes, fins i tot l'estafa d'aquell peruà que l'any cinquanta li havia promès ajudar-lo a sortir de l'Espanya franquista i, en lloc d'això, va desaparèixer amb tots els seus diners. “Ho deia aquest matí a l'alcalde quan m'ha vingut a veure: estic molt content que m'haguessin fotut els calés, perquè el meu lloc era a Girona”, va explicar amb convenciment sense deixar, però, de fer broma davant les càmeres, fent ganyotes, traient pit com un galifardeu quan la seva dona, Rosa Rodríguez, va exhortar-lo a comportar-se amb una mica de formalitat, “ara que ja tens noranta anys”.

A la festa organitzada al garatge que li ha servit de taller durant tants anys (cava, patates xips, cacauets i un platet d'olives) no hi faltava, somrient i més feliç i tot que el mateix Torres Monsó, el també escultor Pep Admetlla, la persona que l'últim any, junt amb la directora artística de la Fundació Vila Casas, Glòria Bosch, ha fet més per donar visibilitat a l'artista en l'àmbit nacional aprofitant la celebració dels seus noranta anys. L'exposició organitzada l'octubre passat a Can Mario de Palafrugell (i que ara es pot veure al Museu d'Art de Girona), dins un ampli programa d'activitats per commemorar l'aniversari, ha estat de fet decisiva, com recull l'acta del jurat, en la concessió del premi, dotat amb 15.000 euros i que s'entregarà el 8 d'octubre.