Insolent ingenuïtat

D'un fet quotidià, petit, esdevé una fúria que ofega i anihila. El muntatge, que va arribar a batzegades al Goya Codorníu per tancar la temporada, acabarà salvant els mobles de la sala. L'obra planteja un repte que s'intueix desigual. Hi ha un actor contrastat, Joel Joan, que fa (d'arrencada) el tipus de paper pel qual més se'l coneix i una actriu desconeguda, que creix i decreix jugant tant amb el director i adaptador que li ha de fer el càsting com amb el públic: Meritxell Calvo és, com el seu personatge, d'una insolent ingenuïtat. Que magnetitza l'atenció, sense voler. O jugant a fer-se la indefensa, a això juga. La lluita no és desigual.

Venus in fur és una peça de teatre dins del teatre. Una actriu fa una prova perquè l'acceptin en un paper protagonista controvertit: ha de ser jovial i alhora torturada i torturadora. La lluita de sexes que es produeix a escena és, en realitat, per la lluita del poder, de domini de l'un sobre l'altre. És important que un sigui home i l'altre dona? Que l'acció alterni i confongui la situació teatral del 1870 amb l'actual, casuística, del càsting? Juga amb una ambigüitat perfecta que, tot i tancar amb un final rodó, dóna marge encara a opinar sobre la naturalesa dels dos personatges.

Tot és molt natural, senzill. Hi ajuda que, a l'escena, es guardin restes d'Els nois d'història i que es tapin les darreres fileres amb un llençol. Ella entra per la porta d'emergència. Plou. Tan ingènua, és d'una insòlita perversitat.