Ell és Francesc Boix

A Josep Cruanyes se li van obrir els ulls com taronges quan va rebre una trucada d'una família gironina, els Pau, amb informació sucosa de l'enigmàtic Fons Argelers, que fa cinc mesos la Comissió de la Dignitat va impedir que es convertís en un nou cas Centelles. Els Pau havien reconegut una de les imatges difoses pels mitjans de comunicació. En tenen una còpia a casa. Hi apareixen els seus avis, Ventura Pau i Montserrat Sureda, i en un escrit adjunt s'hi revelen tots els detalls que Cruanyes anhelava conèixer. La data: 2 de juny del 1938. La localització: Vilanova de Meià. I, el més important, el creador de la fotografia: Francesc Boix.

Doncs sí; el fins ara autor anònim del Fons Argelers és ni més ni menys que el cèlebre fotògraf de Mauthausen, i no Joan Andreu Puig Farran, fins ara la hipòtesi que més es defensava, tot i que grinyolava. Boix va ser internat en aquest camp d'extermini el 1941, i quan va caure el règim del terror de Hitler va ser un testimoni decisiu en el judici de Nuremberg, aportant 2.000 fotografies de la crueltat nazi. Però molt abans d'això, Boix va ser un joveníssim soldat de la 30a divisió de l'exèrcit republicà, on va conèixer al capità Pau, peça clau ara per esbrinar el propietari d'una maleta de 1.400 negatius que ha estat oculta durant 74 anys en una casa de Perpinyà.

Cruanyes i el seu equip han rebut una allau de trucades durant aquests cinc mesos. “Un munt de gent disposada a col·laborar i a aportar pistes” per poder identificar el Fons Argelers. Després de la trobada amb els Pau, Cruanyes va atendre una altra trucada que li va servir per confirmar la descoberta. La família Quinto va reconèixer una de les dones que apareix retratada (en un balcó de l'hotel Colón de la plaça Catalunya, seu de les Joventuts Socialistes Unificades (JSUC), on ella treballava de secretària), el nom de la qual és molt present en les anotacions de la maleta, tant que fins i tot s'havia especulat que podria tractar-se de la dona del misteriós fotògraf: ella és Maria Fabregat. Fabregat encara recorda un fotògraf, “un tal Boix”, que corria per l'hotel. I així és: Boix col·laborava amb la revista de les JSUC, Juliol.

Arribats a aquest punt de la investigació, la Comissió de la Dignitat va decidir encarregar un estudi grafològic, els resultats del qual van donar un gir inesperat. La lletra dels escrits que acompanyen les fotografies pertany a dues persones diferents. A la maleta de Perpinyà hi havia una caixa de fusta i dues de metàl·liques. En la de fusta, on es custodiaven les fotografies de la Guerra Civil, les anotacions són “segur” de Boix. Però les de les dues caixes metàl·liques, que protegien les fotografies dels primers anys trenta, no. “Boix, que havia nascut el 1920, és impossible que les hagués fet. Només tenia 11 anys”, explica Cruanyes.

La grafòloga va concloure que ambdues lletres tenen trets semblants, cosa que fa pensar a Cruanyes i als seus col·laboradors que podria ser del pare de Boix, Bartomeu, un sastre aficionat a la fotografia.

La història que ve després ja és coneguda, tot i que també és plena d'interrogants. Francesc Boix va fugir a l'exili amb tot aquest material, el seu i el del seu pare, segurament com a record d'un país que s'havia esfondrat. I, com va fer Centelles, el va amagar en dominis francesos, a la casa d'un militar del Rosselló. Mauthausen l'esperava... Després de passar per l'infern, no va recuperar el seu arxiu. Per què? Qui ho sap. La vida no va ser agraïda amb ell. Moriria molt jove, als 30 anys. Està enterrat a París i la mala sort el persegueix: és a punt de finalitzar la concessió de la seva tomba. La Comissió de la Dignitat ja està començant a donar voltes per trobar solució al problema.

Així que no era un sinó que eren dos els fotògrafs del Fons Argelers, un tresor que fa tres anys, en ple huracà especulatiu pel cas Centelles, va estar a punt de subhastar-se per 25.000 euros, i que ara fa uns mesos tornava a estar a la venda a internet per 7.500 euros. A la Comissió de la Dignitat van arribar rumors persistents que una institució espanyola estava a punt d'adquirir-lo, i només de pensar en la idea tenebrosa que podia tractar-se de l'arxiu de Salamanca va idear un pla de rescat: Cruanyes, el seu factòtum, va començar a trucar gent amb sensibilitat i va reunir els diners.

El van salvar pels pèls. Des de llavors, i investigació a part, s'ha estat duent a terme una intensa tasca d'ordenació, classificació, estudi, digitalització i restauració del fons fotogràfic, amb la complicitat de l'associació Fotoconnexió. Quan es culmini (hi ha feina per fer, avisen) es produirà una exposició itinerant de les imatges més representatives a les localitats que apareixen en el reportatge de guerra. El 2014, un any màgic. Després, la Comissió de la Dignitat donarà el fons a l'Arxiu Nacional de Catalunya.