La col·lecció Santos: no val a badar

A finals de juliol la premsa ens informava d'una notícia realment rellevant per a la cultura a Girona: la possibilitat, si les divergències polítiques no ho estronquen, que l'Ajuntament de Girona compri la col·lecció d'obres de l'historiador Rafael Santos Torroella i rebi en donació els seus arxius i la seva impressionant biblioteca.

El fet que Rafael Santos hagués estat professor meu, després col·lega, i que l'any 2004 li publiqués a la UB una recopilació de les primeres entrevistes que Santos va fer a Miró, Dalí i Tàpies, em permeté estar a prop de la seva vídua, la senyora Maite Bermejo, quan a principis del 2000 es temptejaven possibles destinacions per a la seva col·lecció i m'evocà alguna reflexió sobre les possibilitats que aquesta col·lecció romangués a Girona.

A la col·lecció Santos Torroella hi ha una representació molt significativa dels autors més actius a la vida artística de Catalunya de les dècades dels cinquanta als vuitanta (Grau Sala, Grau Santos, Guinovart, Cuixart, Ràfols, Pijuán, Tharrats, Muxart, Bartolozzi, Arranz-Bravo, Sala, Llimós, Vila Casas, Viladecans i un llarg etcètera); obra d'autors pioners com Miró, Tàpies, Picasso, Ponç, Brossa; obra d'autors de la península, per exemple Chillida, García Lorca, i peces singulars com la Diana de Picabia o la Nena morta de la seva germana Àngels, entre altres. Retrats sobre paper dels personatges de l'època fets pel mateix Santos. Els arxius que dóna estan compostos de documents clau per a la recerca historiogràfica de l'art a Catalunya i Espanya durant el franquisme: els arxius de la Galeria Dalmau, de les revistes Cobalto i 0 Figura, de la Triennal de Milà o dels congressos de poesia i les Conversaciones intelectuales de Santillana del Mar conegudes com Escuela de Altamira, i els originals de la correspondència escrita i visual mantinguda amb molts artistes i poetes, entre molta altra documentació.

Què és el que podria ser realment important per a Girona, si finalment la ciutat acollís aquesta col·lecció?

Descartat en primer lloc l'espectacle mediàtic, perquè Girona ja té prou muralles, pedres, roques i cellers que figuren en els mapes turístics, s'obre alguna possibilitat més silenciosa però molt més incisiva en l'estructura cultural de la ciutat. La col·lecció Santos informa d'un moment de l'art català i, com totes les col·leccions, es vertebra sota la mirada peculiar i parcial del seu autor. El llegat de Santos és força únic ja que es compon tant d'obres singulars com de documents, el valor dels quals és cabdal per a l'estudi de l'art català i seria una eina molt vàlida per a la recerca en humanitats de les universitats. Aquesta col·lecció podria esdevenir la pedra angular que articulés les altres col·leccions de la ciutat, al seu torn també parcials (Ajuntament, Diputació, fundacions privades, donacions...). Arribar a trenar bé els fons d'art contemporani disponibles a Girona permetria obtenir un benefici cultural i social dels esforços que s'han fet aïlladament, i a vegades titànicament, en relació amb l'art contemporani.

Entenc que el rol de la col·lecció Santos Torroella no hauria de ser el d'una col·lecció més en un espai més, sinó la xarnera d'una nova imbricació de les col·leccions de la ciutat, una plataforma de pensament que no només servís per entendre el passat, sinó que tintés amb una pàtina de solidesa la creació contemporània i servís de coixí per als nous espais expositius: Girona hauria de recuperar la posició de productora de l'art contemporani que havia tingut en altres dècades.

Si, a més, resulta que formen part d'aquesta col·lecció algunes perles per les quals licitarien prestigiosos museus en una hipotètica subhasta, potser ha arribat el moment de no badar.