Prada honora Espriu

“Ai de la terra que no honora els seus poetes”, deia Virgili. “I ai d'aquells pobles que no honoren la seva gent important”, parafrasejava ahir, tot parlant de Salvador Espriu, el conseller de Cultura. Ferran Mascarell va pujar a la Universitat Catalana d'Estiu per presidir un altre homenatge al poeta d'Arenys en el centenari del seu naixement, al qual tampoc va voler faltar el seu biògraf, Agustí Pons, i el professor de la UB Carles Miralles. “Catalunya no ha estat especialment generosa en els últims 25 anys en la seva memòria col·lectiva”, lamentava el conseller. Per això la importància d'actes com el de Prada, necessaris per mirar endavant “amb convicció”.

La trajectòria de l'escriptor és evident que s'ho val. El mateix Mascarell, que el definia com a “paret mestra fonamental” de la llengua i cultura catalanes del segle XX, ho resumia més bé que ningú: “No em sé explicar a mi mateix ni a la meva generació sense el que he pogut llegir d'Espriu.” Un home que ja des de la universitat tenia fusta de líder, tímid i alhora sarcàstic, exigent però divertit. Molt avergonyit per la Guerra Civil espanyola, i crític amb la Generalitat per no haver sabut controlar la violència a la rereguarda, va bastir en els anys següents algunes de les seves obres clau, impregnades pel sentiment de pèrdua a la família i al país, com Cementiri de Sinera, el 1946, i Primera història d'Ester, el 1948.

Si en un moment canvia la seva concepció, tanmateix, és amb la publicació als anys seixanta de La pell de brau, en referència al mapa de la península Ibèrica. “És un llibre mal llegit, però en tot cas a partir d'aquell moment la poesia d'Espriu va ser llegida com a poesia política, i ell es va deixar estimar i va deixar que fos interpretada així”, exposava Miralles, que tanmateix en reivindica la faceta també de poeta “crític, que parla sempre de tots els temes, i es pot aplicar el que diu a tot el món”. Segons ell, en tot cas, si alguna cosa rau en el nucli de la seva obra és la dignitat, “que requereix una sola condició: la llibertat”. Mascarell prenia el fil i destacava la fidelitat de l'escriptor al país, com a “opció intel·lectual unívoca”, en un moment gens senzill. A partir de la constatació, així, que el catalanisme neix de la societat civil, amb l'esforç de creadors i emprenedors, i l'espanyolisme és fruit de l'Estat, pel conseller “Espriu representa la victòria de la catalanitat sobre l'espanyolisme”. Per això avui, quan per primer cop Catalunya vol parlar de tu a tu com a estat amb Espanya i està en un tercer moment històric decisiu, després del naixement del catalanisme polític el 1880 i la consolidació de la definició de nació amb Prat de la Riba, està convençut que “Espriu s'ho miraria almenys amb esperança”. Pel biògraf Pons, de fet, aquesta és la “gran lliçó” del poeta: “L'exigència, ambició i tenacitat de la seva generació són condicions indispensables per sortir-nos-en. Individualment, i com a poble.”