contes
d. sam abrams
Absències, deutes i rutina
Algun dia s'haurà d'estudiar a fons la lògica interna del desplegament de l'obra narrativa de Sergi Pàmies, de novel·la en novel·la, de recull en recull de relats, de conte en conte. Aquest exercici posarà en relleu el fet incontestable que novel·les, reculls i contes formen un tot orgànic raonat i intencionat.
Justament, el nou llibre de Pàmies, els vint-i-sis contes de Cançons d'amor i pluja, per dos motius forma clarament un díptic amb el seu antecessor directe, els vint contes de La bicicleta estàtica. Per una banda, els dos llibres pertanyen a l'època més arriscadament autobiogràfica de l'autor, i, de l'altra, els dos reculls comparteixen en paral·lel un element unificador que opera en profunditat, la mort del pare i la mort de la mare, respectivament.
L'estructura general del llibre arrenca del motiu musical al·ludit en el títol. Em refereixo a les cinc cançons o relats d'alta intensitat, que serveixen per pautar el ritme narratiu, ordenant el conjunt en nuclis de 7, 3, 4, 5 i 2 textos. Ara bé, la noció musical va molt més enllà i es converteix també en el criteri de la distribució temàtica i formal. Cançons d'amor i pluja és un llibre coral on els temes i les formes s'alternen de manera perfectament compassada, amb itineraris intermitents que el lector adquireix la responsabilitat d'anar entrellaçant. D'aquesta manera, els eixos temàtics de la vida, l'amor, el desamor, la decadència, la mort i l'alteritat, per exemple, es van combinant harmoniosament amb les estampes, les faules, les ficcions, les metaficcions autoreferencials, l'autobiografisme, la sàtira i els relats de factura més realista per formar un llibre ric, plural i divers dins un ordre preestablert. I tot aquest extraordinari esforç artístic està amanit amb un domini insòlit de la varietat de tons.
Breu, concentrat i subtil
Tot el que he dit fins aquí ens induiria a creure que es tracta d'un llibre molt extens per no és així. Estem davant d'un llibre breu, concentrat i subtil, on la substància passa de puntetes, gairebé inadvertida. Els lectors faran bé d'anar amb peus de plom per poder copsar el molt que insinua cada text.
Al seu setè recull de contes, Pàmies ha aconseguit pujar encara més el llistó de la seva exigència literària. Com mai abans, ha aconseguit que a la gran majoria dels contes totes les frases del text tinguin el mateix pes decisiu que la frase inicial, una cosa dificilíssima de fer. Com mai abans, en contes com Bufanda i Tornar a casa a peu ha aconseguit un equilibri tan impecable entre raó i emoció. Com mai abans, en contes com El nínxol, el més ambiciós de l'aplec i una autèntica obra mestra, ha aconseguit una barreja tan insuperable de ficció i realitat. Aquest conte està destinat a convertir-se en un referent de la contística catalana que vol transitar la difícil frontera entre la vida i l'art.
Com mai abans, en contes com Segona cançó i La posteritat ha aconseguit que l'humor esdevingui una arma amb tanta força i potència. Com mai abans, en contes com Dos cotxes mal aparcats i Tothom ho fa ha aconseguit treure tant de partit artístic d'anècdotes insubstancials de la vida quotidiana més rutinària. Com mai abans, en contes com Incineració ha aconseguit posar contra les cordes la màxima minimalista de menys és més. Com mai abans, en contes com Col·loqui ha perfilat els seus dots d'observació i descripció.
Ara bé, en honor a la veritat, cal dir que alguns dels textos no estan a l'altura del conjunt. Aquest seria el cas de Nova York, 1994, on la mescla de realitat i ficció no acaba de quallar, o Agraïments, on el mecanisme autoreferencial queda massa opac, o La tortuga, on l'anècdota insubtancial no cobra vida.