Armar un tol·le-tol·le

El 5 d'abril del 2013 la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca va difondre un vídeo a les xarxes socials per demanar el suport dels ciutadans. “Som els desnonats i entre nosaltres hi ha militants de tots els partits.” El suport esmentat avala l'escrache, terme d'origen argentí que designa la manifestació davant el domicili particular o laboral d'algú per retreure-li el comportament o la responsabilitat en un problema social. Amb l'escrache es va reobrir el debat de la dificultat de traduir determinats termes. ¿Com se n'havia de dir en català?: encalç, escarn, escarni, escratx, aüc, assetjament públic, pressió pública…? Les possibilitats eren diverses i els mitjans ja ho han anat solucionant d'una manera o altra: deixar el terme sense traduir ha estat també una opció.

Per casualitat he llegit ara l'escena en què els jueus protesten cridant contra l'intent de Pilat d'alliberar Jesús. Parlo del Nou Testament. Els evangelis sinòptics expliquen simplement que els jueus cridaven:“Crucifige eum!”, “crucifiqueu-lo”. La crucifixió, diu la Bíblia ecumènica, era el turment més cruel que les lleis romanes permetien d'aplicar als qui no eren ciutadans romans. Però Sant Joan (19, 15) hi fa precedir l'imperatiu del verb tollere: “Fora, fora!”, que en llatí és:“Tolle, tolle!” i que el diccionari normatiu entra com a tol·le-tol·le, amb ela geminada i amb el significat de “clamor d'indignació contra algú o alguna cosa”. Per exemple: “Van armar un tol·le-tol·le contra l'orador” (extret del Gran diccionari de la llengua catalana, d'Enciclopèdia).

Podria ser que en futurs tol·le-tol·les algú pensés d'utilitzar aquesta fórmula de clamor i que la volgués dir amb reducció vocàlica. Cal recordar, arribats aquí, que el Diccionari ortogràfic i de pronúncia, de Jordi Bruguera, recull fins a 44 llatinismes que no es redueixen: des de de facto a delirium tremens, passant per tol·le-tol·le.