Mor Martí de Riquer
Els seus estudis sobre l'humanisme català del segle XIV i XV són imprescindibles
“Semblava sever però un cop t'hi acostaves veies un cavaller amb coneixements extraordinaris”
Es va convertir en un dels professors més carismàtics de la universitat contemporània
Dia nefast per a la literatura catalana. Hores després de la desaparició del poeta i editor Joaquim Horta ens arriba la notícia de la mort de l'insigne medievalista Martí de Riquer (Barcelona, 1914) , una figura cabdal per a la nostra història i per als milers d'estudiants que van tenir la sort de tenir-lo en les classes de la Universitat de Barcelona i en l'Autònoma.
El tanatori va quedar instal·lat a Les Corts de Barcelona i el funeral se celebrarà amb tota probabilitat aquest dijous.
Com altres personatges del segle XX, Martí de Riquer (Barcelona, 1914) va ser un home marcat pels convulsos esdeveniments de la guerra i la postguerra. Fa uns mesos, el seu fill Borja de Riquer ens explicava que el seu pare havia perdut l'entusiasme i que la salut li anava minvant. De fet, des de la mort de la seva esposa, Martí de Riquer no havia tornat a ser el mateix.
Nét del dibuixant i escriptor modernista Alexandre de Riquer, havia estat un erudit, que no només havia destacat com a hel·lenista i seguidor de Carles Riba i Joan Petit en la fonamental biblioteca de la Bernat Metge.
Els seus estudis sobre l'humanisme català del segle XIV i XV van ser imprescindibles –recordem L'humanisme català, del 1934--, així com la tesi sobre Ausiàs March, que el situarien a començament de la dècada de 1940 en un estudiós de primer nivell.
La seva evolució política el farien lluitar a la guerra en el bàndol franquista, un trauma generacional, i físic perquè perdria un braç i veuria els seus estudis interromputs.
Des de la postguerra, reprèn la carrera universitària i arriba a ser vicerector, càrrec que abandona al cap de pocs mesos, cap al 1966. Tot i que se l'associa, sovint injustament al règim franquista, Martí de Riquer va donar la cara en favor de les reivindicacions i l'autonomia universitària. Va actuar dignament arran de l'expulsió de Tierno Galván, Aranguren i García Calvo, esdeveniments que no han estat prou reconeguts.
Una obra ingent
La seva obra ingent resulta nuclear per al desenvolupament de la filologia catalana, com també ho és per a la provençal, la castellana i la francesa. Hem de valorar que la seva activitat docent arriba fins als anys noranta i el seu rigor metodològic el converteixen en una figura irrepetible i mestre de mestres.
Els seus treballs sobre els trobadors, sobre Gilabert de Pròixita, Andreu Febrer, Bernat Metge, Jordi de Sant Jordi, Cerverí de Girona i Guillem de Berguedà resulten irrepetibles i una font per a tots els estudiosos que han aparegut posteriorment.
Paral·lelament, va recrear la història de la seva família en un altre volum de referència, Quinze generacions d'una família catalana (1979), llibre de capçalera, que Quaderns Crema ha reeditat en nombroses ocasions, des del 1998.
La seva obra és immensa i seria injust deixa fora del resum els estudis sobre la Chanson de Roland, Chrétien de Troyes o els monumentals assajos i l'edició del Tirant lo Blanc, i altres estudis sobre la novel·la de cavalleries, el Quixot, la Celestina i l'heràldica catalana.
Un altre de les obres que el consagraran a la posteritat és Història de la literatura catalana, en col·laboració amb Joaquim Molas i el malaguanyat Antoni Comas, per no parlar dels volums esclaridors de Historia de la literatura universal, amb José María Valverde.
La investigació no va ser una barrera per a la divulgació perquè Martí de Riquer no va viure en una torre d'ivori sinó que es va convertir en un dels professors més carismàtics de la universitat contemporània, potser el més prestigiós i reconegut per tots els representats d'estètiques i ideologies.
Riquer pertany a una estirp de colossos, que té predecessors tan il·lustres com Milà i Fontanals i Rubió i Lluch, entre altres. El seu caràcter afable provocava una empatia i són legió els que reconeixen el seu impuls, estímul i la incitació a l'estudi que provocaven les seves classes, el terme potser ja tòpic de la motivació.
No es va cansar de revisar, rellegir i actualitzar els clàssics. I la literatura catalana, com les altres que va tocar, es van engrandir a partir de la seva petjada. L'obra i la vida de Martí de Riquer van travessar el segle. Va patir circumstàncies adverses i no tota la seva biografia resulta immaculada, però el balanç final és la d'un gegant, que tindrà el seu nom a totes les ciutat i pobles del país. La seva escola ha estat la del treball continuat, la reflexió i la bellesa. La filologia i la cultura en general perden un heroi tan gran com els dels llibres que va estudiar i projectar cap al futur.
Personalitat marcada
“Tenia una personalitat molt marcada i un gran sentit de l'humor: els seus alumnes sentien per ell una adoració reverencial”. A part de la faceta d'investigador de Martí de Riquer, Glòria Soler, biògrafa de l'intel·lectual, va destacar ahir la de pedagog a través de les seves classes a la Universitat de Barcelona.
“Més enllà del franquisme, les seves afirmacions i el seu compromís amb la llengua i cultura catalanes van suposar una llum enmig del panorama desolador de l'època.”
Entre els seus alumnes va citar Manuel Vázquez Montalbán, que va arribar a convertir el professor en un personatge de novel·la.
“Va donar a conèixer la literatura catalana en l'àmbit hispànic en un moment en què pràcticament no existia”, recorda el filòleg i historiador de la literatura Albert Hauf, deixeble seu. “Era del bàndol dels guanyadors, però cal entendre les circumstàncies i dir que era catalanista, hispanista i occitanista”, “va ajudar a estudiants que tenien problemes polítics”, afegeix.
Hauf assenyala que a la mateixa Universitat de la Sorbona de París utilitzaven el seu llibre de text de literatura francesa. A nivell personal, destaca que era una persona que “imposava respecte”: “Semblava molt sever però un cop t'hi acostaves veies que era tot un cavaller amb uns coneixements extraordinaris”.
De la seva banda l'editor de Quaderns Crema, Jaume Vallcorba, amb qui va publicar la majoria dels seus estudis, destaca el fet que va ser un escriptor “excepcional” i un estudiós “sense fatiga”. “Ha organitzat tot el cànon de la literatura universal i ha estudiat disciplines auxiliars, però per sobre de tot ha estimat profundament la literatura i les paraules”.
El conseller de Cultura i historiador, Ferran Mascarell, va lamentar la mort de Martí de Riquer perquè va ser un dels grans acadèmics que creen escola, va dir. Mascarell va expressar el seu “respecte extraordinari per ell, des de la diferència generacional”, i va evocar també el sentit de l'humor que tenia, a més de la seva gran capacitat intel·lectual.