El nom de la llengua dels valencians

L'entitat de la llengua dels valencians la té claríssima la romanística internacional. La llengua que parlem els valencians és la mateixa que la que es parla a Catalunya, a les Illes Balears, a la Franja aragonesa, a la Catalunya del Nord i a la ciutat de l'Alguer. Això ho saben tots els lingüistes del món i totes les persones mitjanament cultes.

La qüestió del nom és més complexa i més delicada. El nom d'una llengua pot ser el gentilici del lloc a on eixa llengua va nàixer. Per això el castellà s'anomena castellà, perquè va nàixer a Castella i per això l'anglés s'anomena anglés, perquè va nàixer a Anglaterra. Però el nom d'una llengua també pot ser el gentilici del territori a on és llengua dominant —encara que se'n parlen d'altres— com és el cas del francés (llengua dominant a França) o l'italià (llengua dominant a Itàlia). Recordem que el castellà també rep el nom d'espanyol (llengua dominant a Espanya). La nostra llengua té una denominació relativa al lloc a on va nàixer i eixe nom és, com tots sabem, català, perquè va nàixer a Catalunya. A terres valencianes la portaren els conqueridors cristians que vingueren amb el rei Jaume I.

Però, a més, la llengua que parlem els valencians té un nom històric, valencià, que és el gentilici del territori a on era la llengua dominant en l'època clàssica (segles XIV i XV), època en la qual el Regne de València excel·lia en poder, riquesa i cultura. Tots sabem que en aquella època, al Regne de València, s'hi parlaven diverses llengües (recordem els musulmans que hi vivien i la immensa quantitat de cristians que arribaren des de llocs molt diversos i molt llunyans), però la llengua oficial, la de la Cancelleria, era la nostra, la que havien portat els conqueridors cristians procedents majoritàriament de terres catalanes, i els nostres avantpassats l'anomenaren valencià perquè era la llengua forta, la llengua dominant al Regne de València. Eixa denominació que li donaren en aquella època és la que hem emprat i continuem emprant els valencians. Qualsevol valencià, siga de Vinaròs, de Petrer, de Benicarló, de Llíria, d'Alcoi, de Torrent, de Monòver, de Silla, d'Elx o de qualsevol altre lloc, us dirà que parla valencià. Valencià és la denominació històrica i la denominació popular de la nostra llengua. I és també la denominació estatutària.

Ara bé, els valencians hem anomenat valencià únicament i exclusivament a la nostra llengua quan és parlada per valencians. Mai hem dit que parlen valencià els que no són valencians, els que són d'altres zones de la nostra àrea idiomàtica, encara que parlen la mateixa llengua que nosaltres i que, per tant, nosaltres els entenguem perfectament a ells i ells ens entenguen perfectament a nosaltres. Jo considere, per consegüent, que la denominació hauria de ser català quan ens volem referir al conjunt de la llengua o a modalitats no valencianes i valencià quan ens volem referir al subconjunt de parlars valencians. El valencià, és a dir, el català parlat pels valencians, té unes característiques lèxiques, fonètiques i de morfologia verbal especifiques que li donen personalitat individualitzada i, a més, és la llengua pròpia d'un poble, el poble valencià, que té una història pròpia —ben rica i ben interessant, per cert— i un pes demogràfic i econòmic molt important.

Els que diuen que parlar de valencià és com parlar de ribagorçà, alguerés, rossellonés, eivissenc o xipella em fa l'efecte que no en saben gaire del poble valencià ni de la seua història.