El retorn de l'artista

L'estiu de fa dos anys va ser molt dur per a l'artista Xavier Oriach. Va buidar la seva gran casa de Normandia, a Jouy-sur-Eure, i ho va traslladar tot a Sabadell, la ciutat on va néixer el 1927. Bé, tot no: abans d'acomiadar-se del que havia estat el seu paradís vital i creatiu durant mig segle, va destruir unes quantes desenes d'obres que no li agradaven, les sentia lluny seu i no s'hi reconeixia.

Oriach, un home molt sensible, és un etern insatisfet –“mai estic content, mai!”–, i tot just ara, als 86 anys, té la lleugera sensació que ja pot pintar amb “una mica” de llibertat. Els pintors, exclama, haurien de poder viure “300 anys” per aconseguir arribar a fer una obra seriosa i profunda. “La pintura és molt difícil, molt!, i de bons pintors n'hi ha pocs”, emfasitza Oriach, plenament instal·lat a Sabadell, on malgrat la nostàlgia per Normandia se sent còmode i no hi ha matí que, a les set en punt, no estigui abduït a l'estudi en el seu món de pintura.

S'hi sent a gust i ara, a més, il·lusionat amb la retrospectiva que li ha organitzat el Museu d'Art, Cartografia pictòrica 1941-2013, que, amb Pilar Parcerisas de comissària, fixa per fi a Catalunya, i de manera contundent, la seva aportació a l'art de la segona meitat del segle XX, labor que sí que ha estat reconeguda en la França que el va acollir el llunyà 1951. L'exposició, amb una vuitantena de peces, fa un recorregut exhaustiu per tota la seva trajectòria des que amb 14 anys va pintar el seu primer autoretrat.

Oriach no es va ni formar artísticament a Catalunya, d'on va marxar de molt jovenet amb la seva família. Va ser a València on va sentir la crida de l'art d'avantguarda i on, amb altres arrauxats que estaven farts de la pintura oficial que beneïa el règim, va formar part del Grup Z, un moviment pioner a tot l'Estat. Fundat l'any 1947, es va avançar un any a Dau al Set. L'exposició al Museu d'Art de Sabadell desvetlla la valenta etapa valenciana d'Oriach amb un bon conjunt de peces adscrites al fauvisme.

Però la següent parada era París, on l'esperaven els colors d'aquelles reproduccions en blanc i negre que havia vist de Matisse, el seu gran far per crear. “Va ser tan impactant tot el que vaig veure a París que em vaig angoixar i tot. Vaig haver de fer una parada i assumir tot allò abans de posar-me a pintar”, recorda.

Superat el xoc inicial, Oriach no es va afiliar a res ni amb ningú, només amb la pintura. Va deixar per a altres les disputes de talent i d'egos –“he perdut moltes oportunitats perquè mai he fet res per promocionar-me”– i va començar a erigir un projecte artístic compromès amb la humanitat, amb els seus orígens i amb el seu incert futur. Amb una mirada dolorosa però vital, s'ha preocupat de pintar el llegat de valors i de coneixements dels homes. Una acumulació de sabers que en les seves teles desafien la ignorància i les pors humanes, ancestrals i devastadores. La seva sèrie més recent, que també ara llueix a l'Alliance Française de Sabadell, invoca una llegenda francesa del segle XVIII: la bèstia de Gévaudan. Mai ningú la va veure, però es van muntar batudes sagnants que van deixar tota la regió buida d'animals, ferotges i innocents.