Andreu, navegant pel Born

“Sóc Andreu el navegant, tinc l'amor lluny de la terra. / Només sospiro amb la nau i amb la cançó de les veles. / Només em plau el llebeig quan fa cruixir l'arbre mestre. / Deu-me puntes de punyal, deu-me cordes i cadenes, / deu-me el mar enverinat i el perill i la riquesa / Sóc Andreu el navegant, lluny, les sirenes.”

Així arrenca l'òpera fins avui encara inèdita del compositor Enric Morera, amb llibret de Josep Maria de Sagarra, Andreu, el navegant. Després d'anys de silenci, el mestre Jaume Llovet, el 1986, va fer saber que s'havia trobat el manuscrit. Però, una altra vegada, va tornar-se a fer el silenci. Fins dimecres que ve, dia 2 d'octubre, quan en el concert Els nostres veïns: Picasso i Rusiñol, que tindrà lloc al Born Centre Cultural, es podran escoltar, per primer cop, un ària i un duet d'aquesta “comèdia lírica en tres actes i sis quadres”.

Enric Morera, una part important de l'extraordinària obra del qual està encara per descobrir en el seu fons, que es conserva a la Biblioteca de Catalunya, ja havia musicat Sagarra en les famoses Cançons de carrer (i a Rusiñol, en la menys coneguda L'alegria que passa). Però, igual que Eduard Toldrà havia compost El giravolt de maig amb llibret de Josep Carner el 1928; també Morera, cinc anys després, va enfrontar-se al repte d'escriure una òpera i va escollir Josep Maria de Sagarra com a llibretista.

Andreu el navegant és una història d'amor entre Andreu, mariner, i Estrella, la filla d'uns taverners d'un poble de l'Empordà: “La dona que jo estimi / ha de portar-me dintre les venes /desmai, tempestat, / ha de tenir la pell com una seda / i han de brillar-li els ulls com un punyal.”

Andreu, coratjós, un pèl fanfarró, que no vol lligar-se a cap dona, acabarà rescatant Estrella del serrall on un sultà la té reclosa. I se n'enamorarà submissament. Estrella, en un paper per a soprano, és una bona noia, senzilla, de poble. Sagarra la retrata plena de tendresa: “On ets aire del meu aire /platja rossa i poble blanc / tres gavines a la costa / i el galleret dalt del pal? (...) On ets aire del meu aire, /on ets llibertat?”

Rescatada Estrella, el viatge de tornada a casa és ple de perills, però Sagarra se les empesca per fer cantar Andreu una melodia molt coneguda: “Quan jo tenia quatre anys / el pare em duia a la barca...”: amb aquell do prodigiós de saber copsar l'ànima del poble, hom s'imagina l'impacte que devia fer escoltar aquesta famosa havanera cantada dalt d'un teatre d'òpera.

Finalment, superats tots els obstacles, els dos enamorats tornen a casa per Pasqua Florida i es casen. Duets, cors de mariners i àries es barregen en una òpera plena de llum i color, mediterrània –“tots els camins de la mar / arrosseguen un fil de plata”–, que combina moments espectaculars –una festa al palau del sultà “com un quadre de les grans fantasies del Veronès”–, amb moments íntims, d'un gran lirisme. De tota manera, l'argument és pla, esquemàtic.

Per què l'obra no va estrenar-se al seu moment? Per què no s'ha estrenat encara? En qualsevol cas, per fi, vuitanta anys després, es podrà escoltar per primer cop, dins de la programació cultural que engega aquesta setmana el Born Centre Cultural, en el concert que tindrà lloc el dia 2 d'octubre, a les 21.00 h, interpretada pel tenor Jordi Cortada, juntament amb la soprano establerta a Viena Elena Copons, el pianista Manuel Ruiz i el narrador Òscar Intente. En el mateix concert, s'inclouen a més a més peces d'Isaac Albéniz, Amadeu Vives i Lluïsa Casagemas, la germana del gran amic de Picasso, excel·lent compositora que cal urgentment rescatar, igual que Estrella, de l'oblit.

“La terra on he nascut, la meva terra... / és enllà del ponent mig estirada. / Dintre del mar i amb un seguit de crestes, / i amb ermites a dalt de les muntanyes, / és verda de conreus, verda de vinyes, / i oliveres i pins que mai s'acaben. / La terra on he nascut és la terra catalana.”