“Ser o no ser” bufó

La segona nit d'aquesta edició del festival Temporada Alta tenia molt simbolisme. Xicu Masó retornava, en certa manera, al paper de Feste, el bufó de Nit de reis que van interpretar dècades enrere amb el Talleret de Salt. El repte era construir un espectacle en què les cites i els universos dels folls de Shakespeare fossin propicis a l'actualitat. És ben cert que, tot i el pas dels segles, encara és ben imprescindible el paper dels bufons en una societat actual tan profilàctica com virtual. De fet, la seva transformació és present en programes de televisió. Les preguntes de Jordi Évole són insidioses com les que el bufó feia als seus reis en presència de la cort. Les caricatures dels personatges de Polònia són prou reveladores dels tics i les ridícules obsessions dels que manen en la política.

És cert que, tal com expliquen el mateix Masó i l'actor Carles Martínez, no és fàcil construir un relat amb les rèpliques saltejades dels bufons escrits per Shakespeare. Són personatges que tenen més tirada al contrapunt (al “txim-pum”), que de reflexió elaborada. Els bufons han d'explicar i fer evident que l'emperador va despullat. I, per a això, es poden servir dels jocs de paraules i, sobretot, de les frases fetes, la destil·lació del saber popular.

A escena, divendres, Hamlet (Carles Martínez) es lamenta de ser un príncep danès que executa piles de gent a cada funció. I somnia aprendre a ser bufó i viure despreocupadament. Allà, hi apareix el bufó del seu pare, Yorik (Xicu Masó), que li farà de tutor. L'humor surrealista de Monty Phyton, dels germans Marx, dels pallassos més clàssics, es deixa entreveure per moments més per la gesticulació que per la mirada corrosiva i cínica. Els falta fer uns passos més cap a la transformació de bufons que esclafen veritats a la cara dels protagonistes. Treure una guillotina i convidar a fer net dels indesitjables no és gens una actitud de Yorik. Ho seria d'un Hamlet sense mala consciència. L'espectacle, dirigit per Miquel Górriz i amb la dramatúrgia de Marc Rosich i Llàtzer Garcia, navega bé quan hi ha un text rodó que el sustenta. Quan no hi és, cau en l'equívoc de fer de bufó, no de ser-ne.