La castellanització subtil del lèxic

El fenomen és el següent:

1) La pressió del castellà fa que deixem de dir una paraula —o una expressió— que ens hem passat de generació en generació des de temps immemorials i la substituïm per una altra paraula —o expressió— castellana que expressa la mateixa idea.

2) La llengua normativa fa que acceptem com a correcta la traducció a la nostra llengua de la unitat lèxica castellana en qüestió.

Vegem-ne un parell d'exemples.

Recorde que, quan jo era xicotet (anys 40 del segle XX), era d'ús habitual el verb “passar” per a expressar la idea d'anar d'un costat a l'altre d'un carrer. Podíem dir, per exemple: “no passes el carrer sense mirar primer a dreta i esquerra i estar completament segur que no ve cap de cotxe”, “passem corrents ara que no ve ningú”, “no passes la via del tren que és molt perillós”, etc. Com que en castellà és d'us habitual el verb “cruzar” —em fa l'efecte que habitualment diuen molt més “cruzar la calle” que no pas “pasar la calle” —nosaltres ho vàrem copiar i vàrem començar a fer ús del verb “crusar” (amb s sonora en els parlar no apitxats). Després varen vindre els normalitzadors i ens varen explicar que no s'havia de dir “crusar el carrer”, que calia dir “creuar el carrer”.

Per al concepte que ens ocupa, també s'han usat moltíssim —i continuen usant-se— els verbs travessar i traspassar, a més de passar. Ara ja quasi ningú passa, travessa o traspassa un carrer a l'altre costat, ara tothom el creua, cosa que no havíem fet mai de la vida. De fet, el verb creuar, en la llengua medieval, ni tan sols existia.

També recorde que a la filera de persones, una darrere de l'altra, que esperen el seu torn per a entrar a un espectacle, comprar un producte, eixir d'un lloc a on hi ha molta gent, etc., l'anomenàvem “fila”. Podíem dir, per exemple: “s'ha fet una fila tan llarga que arriba al cantó”, “no te n'ixques de la fila que perdràs la tanda”, etc. Com que el castellà usa, per a aquest concepte, la paraula “cola” nosaltres vàrem canviar “fila” per “cola”. Tothom, copiant el castellà, va començar a dir “fer cola”, “guardar cola”, “estar en la cola”, “eixir-se'n de la cola”, etc. Després varen vindre els normalitzadors i ens varen explicar que la cola és únicament un adhesiu que s'usa per a apegar coses i que a la fila de tota la vida li hem de dir cua. I ja tenim a tothom fent cua, esperant en la cua, eixir-se'n de la cua, etc.

Quan algú abandona el lloc que li pertoca en la fila i, de manera enganyosa i subreptícia es posa en un lloc més avançat a fi d'arribar més prompte, sempre hem dit que “se n'ha passat” perquè, lògicament, el que ha fet és passar-se'n d'un lloc a un altre. Això en castellà es diu “colarse”. Per ara encara no ha tingut ningú la barra per a dir-nos que hem de dir “cuar-se”. Però és qüestió de no perdre l'esperança: tot arribarà. Ben prompte hi haurà gent que “es cuarà”, ja ho veureu.