cultura

La novel·la de Joan Carles Martí es presentà al poble d'Elx

El professor Vicent Josep Pérez i Navarro va fer a Elx el 3 d'octubre una presentació ben sentida

Sota l'aixopluc dels versos del poeta estadounidenc Robert Lee Frost, publicat l'any 1916 “The road not taken” el professor Vicent Josep Pérez i Navarro va saber fer passar aquest fragment pel garbell de la sensibilitat i va subratllar el poeta: “Dos camins se separaven a un bosc, i jo, / jo vaig prendre el menys transitat, / i això va marcar la diferència”.

Tot seguit, afegia davant un públic amatent i àvid per escoltar una opinió assenyada:

“A mi, els tres tetràmetres iàmbics saxons originals em porten a pensar, indefectiblement, en el meu amic, aquí present, que ha volgut cedir-me aquesta nit el gran honor de presentar-li la seua primera novel·la, i al seu poble. Un camí menys transitat, grassy, diu en Frost. Me l'imagine ple de brossa i albelatges, de cagules i nogaelles, de traïdores picapuces, de ramulla baixa, clots, sots i pedres, amb bestioles amagades prestes a mossegar-nos, a clavar-nos el seu binçó, dolorós i verinós. El camí que pocs agafarien. Potser el camí que agafà en Joan-Carles, el camí que pocs hem pres.

Però si llegim el poema sencer d'en Frost, sense quedar-nos en els versos mil vegades i una citats ací i allà, trobarem que segurament no es tractava d'una lloança a l'abnegació d'aquell qui deixa de banda el camí ral, tal volta enllosat de còmodes pedres llises, net com la patena i amb banquets per descansar, per tal d'endinsar-se en un caminal roí. No. L'elecció sembla que hagués pogut ser indiferent, fruit de l'atzar o del caprici. Podríem haver pres un camí o l'altre; podríem haver estat herois o dolents, compromesos o indiferents, actius o indolents i, potser, per a nosaltres, per a la nostra percepció del món, no res hauria canviat. I el poeta dubtarà si potser no hauria de desfer les passes i tornar, i agafar l'altre camí, aquell que simplement s'havia reservat per a un altra jornada.

Potser l'elecció del camí, per a un home com el nostre amic Joan-Carles, en la seua vida hauria estat indiferent. Potser el camí còmode també li hagués proporcionat la felicitat i les tribulacions que els estoics ens ensenyen a capejar amb paciència i serenor, i aquestes alegries i tribulacions hagueren estat gojades i patides per ell amb un esperit semblant al que mostra ara en la seua vida, en el seu camí. Potser. Per a ell potser sí, però no per a molts de nosaltres.

Perquè ell va prendre el camí menys transitat, com molt pocs altres, i això, amic, va marcar la diferència. I és per això que alguns et vam conéixer i ara estem aquí, acompanyant-te.

Perquè en Joan-Carles Martí i Casanova va poder triar, al seu moment i molts moments després, entre molts camins, ell que era l'amo de la llengua, de les llengües, a cavall de cultures poderoses, les més poderoses; i que tenia obertes literalment de bat a bat les portes del món. Però no, ell, lleial i bo, com és, preferí seguir la petjada polsosa i mig esborrada, mil voltes trepitjada, dels seus majors, dels nostres, i de la terra que et crida com la sang. I va preferir ser un cavaller elxà, arrelat al poble i al camp, amb saba de palmera, i estacar-se a la terra d'on havia eixit la seua llavor, i fer brotar-hi una altra llavor juntament amb la seua companya, aprofitant un bon tempiret. I estimar-se la terra i la llengua més feble, la que li corria per les venes, la mateixa que molts fan mans i mànigues per amagar, per soterrar, perquè se n'avergonyeixen o perquè algú els ha ensenyat a odiar-la.

Això és per a nosaltres una benedicció i un exemple. Jo així ho sent, i no crec que m'erre massa si m'atrevesc a dir que els que esteu aquí presents també ho sentiu. Quina sort, amic Joan-Carles, que el teu tarannà, generós i honrat de mena, et portara pel camí que ens ha fet trobar-nos. No crec que tu hagueres pogut anar per altre camí, perquè ets un home gran i un home bo. Tan segur com que molts altres, és la condició humana, no hagueren agafat el camí de les palmeres, i haveren continuat pel que mena al mirall del castell d'or i la falsa terra de xauxa.

La grandesa d'aquest home la fa encara més destacable el contrast amb la mesquindat i petitesa de les postures que ens envolten, als que maldem per fer del nostre poble i la nostra llengua un referent normal i digne. Ens hem trobat a cada passa amb gent il·lustrada, intel·ligent i plena de ciències que, mesclats en la seua postura amb els energúmens més vils i indignes, ens posen pals a les rodes a cada instant i ens retrauen la nostra fidelitat al català, tot instal·lats al damunt de la seua peanya.

Recorde ara, a tall d'exemples, aquell professor universitari de grec clàssic, em reservaré el nom, nascut al Palamó d'Alacant, que parla un català fluït, com denigrava la nostra llengua tot dient que tenia una literatura de tercera; recorde la professora de llatí asturiana de la Universitat de Múrcia que confessava parlar en bable amb son pare per telèfon, i el seu odi a tot el que sonés o tingués el nom de català, i com presumia a les aules de retornar documents a la Universitat de València perquè els traduïren al castellà, només per fer la punyeta. Recorde la jove estudiant cartagenera, quan jo també era un jove estudiant, que, fent poc honor a la bellesa física que la natura li havia donat, expressava el desig de matar al professor abans citat, perquè m'havia parlat en valencià, alacantí o el que fos allò. I recorde també l'ara ben “enxufada” filla d'un tal De Paco, professor de teatre a Múrcia, vomitant-me a la cara en el tren en què hi vam coincidir, després de venir de Tortosa d'un congrés de la Societat Catalana d'Estudis Clàssics, sense tro ni so, que jo era un maleducat perquè quan estàvem a Catalunya en grup amb altres professors assistents al congrés jo era l'únic que sempre parlava en la meua llengua. I així gairebé ad infinitum. I tots aquests homenets estan al mateix sac que els canalles de la Guàrdia Civil que em van gairebé atossinar i multar a la vora d'una carretera del meu poble només per dir una paraula en valencià, o la histèrica caixera d'una benzinera d'Elx, o la dependenta gallega d'una pastisseria de Crevillent… però encara pitjor, perquè aquells il·lustrats fills de la gran diglòssia han tingut i tenen cada dia el privilegi de trobar-se amb més camins, i molt més justificats, perquè es fan dir filòlegs, i han elegit el de la prepotència i la supèrbia.

No vull descobrir ara la sopa d'alls. Totes aquestes coses les sabem ben bé els que estem aquí. I vull deixar-les ja de banda; però vull que en Joan-Carles sàpiga la importància que té per a mi, a qui ha confiat l'honrosa tasca de presentar la seua primera novel·la, i per a molts altres, el fet d'haver-nos-el trobat al camí difícil, el que és ple de bells escurçons i fastigosos gripaus, amb perdó per a les bèsties reals, el nom de les quals només faig servir com a metàfora. Per això, per haver agafat el camí menys transitat, jo et dic: gràcies amic. No caminem tot sols. Tenim una ànima gran i generosa que ens ajuda des de fa molts anys en les nostres penalitats i ens referma en les nostres conviccions. Gràcies.

Escrigué Sal·lusti ara fa més de 2000 anys una gran veritat: “doncs, voler i no voler el mateix, això és precisament l'amistat ferma”. I en el teu cas a això s'afegeix la teua afabilitat i bonhomia. No hi ha millor company per a passar la via colze amb colze.

Per això vaig considerar-me un privilegiat quan vaig ser un dels pocs elegits per a llegir la teua novel·la, quan encara era en procés de gestació. Vaig tenir la gran sort de poder-la gojar entre els primers. I la vaig devorar amb un interés i una curiositat que feia molts anys que no depositava en cap narració. Vaig ser, sobretot en la meua infantesa i adolescència, entre d'altres coses, un empedreït lector de novel·les: de Verne a Dostoievsky, d'Stevenson a Dickens, d'Eco a Flaubert. Hagués donat el que fos per baixar pel cràter de l'Sneffels amb l'iracund professor Otto Liddenbrock, o per fer una xarrada amb en John Long Silver. Després la ficció va donar pas a lectures més clàssiques i més reposades, més reflexives o més tècniques. La curiositat innata i l'aventura han deixat pas a la serenor de les epístoles de Sèneca o de Ciceró.

I ara, de cop sobte, em trobe a les mans una autèntica aventura humana escrita amb tinta negra d'impressora casolana. L'aventura novel·lada d'un altre Odisseu que va tornar a casa després del seu periple. Un de carn i ossos. I crec que el meu desig per tenir entre les mans una gran obra, quan em vas passar la primera redacció, es va veure recompensat amb escreix.

Confesse que sóc un esperit descregut i prosaic i, a més, ben xafarder de mena: sempre ho he sigut. I Els països del tallamar van ser un repte per a la meua curiositat. Clar que jo jugava amb l'avantatge de conéixer una mica l'autor, només una mica, avantatge que no tindran molts dels lectors catalans de tot arreu que llegiran la novel·la. Així doncs, volia a cada passa discernir el que hi havia de real i el que la fantasia i sensibilitat de l'autor hi havia afegit. Sempre m'ha passat, sobretot en veure pel·lícules de les anomenades històriques o basades en fets reals, el desig de voler saber què era cert i què era recreat, o d'on havia eixit aquest o aqueix diàleg, si és que algú estava allí per registrar-lo al peu de la lletra. Però, és clar, això són dèries que tenen a veure amb la volença que tota cosa quede registrada en els arxius de la memòria, en una certa obsessió per atrapar el temps, el més fidelment possible. I això també em va passar, amb gran força, amb aquesta novel·la, perquè sabia de bon antuvi que era una autobiografia i coneixia el protagonista de les vivències i me l'estimava.

Per això confesse que devorava fins al més mínim detall, encegat en saber si tal o qual cosa havia passat així, o d'on havia eixit i què li havia esdevingut finalment a aquella vella imatge de la Mare de Déu del Carme. Encuriosit també per les relacions familiars, pel quadre d'equilibris entre els personatges i per la seua evolució en terres d'Occitània i d'Ultramar. Atrapat per la trajectòria vital d'una saga familiar del migjorn valencià obligada a la diàspora i abocada a tornar. I per saber d'en Gabre, el nom figurat d'en Joan-Carles a la novel·la, de la seua trajectòria, del que ens el va portar fins a nosaltres. Mira que les persones som egoistes, però és que estic convençut que la literatura és una experiència personal intensa del lector, tant com ho és de l'autor.

No m'agrada fer de crític, perquè la literatura té aquell punt de subjectivitat que fa que puga una obra d'art com és aquesta, amb totes les de la llei, ser interpretada de maneres diferents depenent de l'òptica i la sensibilitat del lector. Però procuraré ser el més sincer possible. L'obra t'enganxa des del primer moment, i et manté en tensió fins al final. I ara m'atreviré al que mai he fet, i és assajar una classificació per a una novel·la escrita des d'un punt de vista molt novedós. Jo m'atreviria a dir que el que aquí tenim a les mans és una autobiografia onírica.

Aquesta visió onírica, d'ensomiació, buscada o no per l'autor, és el que crea la petita nebulosa tan elegant que permet descobrir i velar a l'hora. És el que fa que un lector xafarder indomable mantinga la tensió de voler saber la realitat de tot i no acabar de discernir del tot, només allò que l'autor vol que sapiguem, que crec que n'és prou i suficient. També és aquest tel oníric el responsable del que en un primer moment sembla una ordenació caòtica d'una història que a l'esperit menys avesat li hauria de semblar més entenedora ben arrenglerada cronològicament, però que en realitat mostra la lògica poderosa pròpia d'un somni llarg, d'aquells densos de detalls imbricats, amb salts temporals, i prenys de sentiments i d'idees, un somni que es va fent de mica en mica més clar a mesura que avança i totes les peces comencen a mostrar-se i a encaixar.

A l'hora és una obra que traspua una aventura humana de superació i una certa malenconia, lligada no tan sols al propi fet de l'emigració, sinó també a les circumstàncies més íntimes, aquelles que no s'acaben de descobrir del tot. Entre elles, una d'omnipresent, que no considere exclusiva d'en Joan-Carles, i que pel seu propi benestar d'esperit és molt millor que així sia, i és aquesta relació tan especial amb el pare. Amic Joan-Carles, “odi et amo”, odie i estime, en vers encertadíssim de Catul: no sé per què s'esdevé, però sent que així és i em torture… L'esperit humà és certament inescrutable i moltes coses no les acabarem mai d'entendre del tot. Només ens cal assumir-les, passar pàgina i despullar-les del costat més fosc per veure què ens han aportat a la nostra trajectòria vital.

També et veig acompanyat del bàlsam d'altres relacions familiars més assossegades, que fan de contrapés amb aquella tibantor que sempre amenaça de trencar la corda. Això és la vida, company, una de cal i una altra d'arena.

Em consta, perquè jo això sí que em sembla veure-ho en la teua novel·la, en la teua autobiografia onírica, que escriure-la ha estat un gran exercici de catarsi, com una mena de gran sacrifici on moltes vísceres han quedat socarrimades en l'altar. Un sacrifici possiblement en part dolorós, però necessari i alliberador. Aquest aspecte traspua de cada línia. Si no hi estàs d'acord, després m'ho rebats, però la idea em serà difícil de traure del cap.

A més a més ens trobem també davant del que es pot considerar una novel·la didàctica, on anem saltant de món en món i on importa fins i tot el nom del tossal més humil. I una novel·la doctíssima, i atapeïda, densa, com a mi m'agraden, perdoneu-me l'expressió del meu gust personal. Aquí tenen cabuda les descripcions geogràfiques o la manifestació dels sentiments més íntims, i les al·legories més eròtiques i atrevides. I variada, i sense tabús, perquè trobarem per igual la descarnada descripció física, amb pudentina de mascle i femella, i el festival de la carn de l'àpat humà, freixures i lleus inclosos, com si ens trobàrem davant de la taula d'una natura morta d'un pintor flamenc que hagués pintat una parada de carnisseria, al mateix temps que se'ns insinua també, en contrast, el món de les idees platòniques, que han de baixar a la terra a reencarnar-se en vida, o hi treu el nas la faula de les dues meitats humanes que se cerquen, la que n'Aristòfanes relata al Simposi de Plató.

Em sembla, d'altra banda, que l'autor ha reeixit en el domini de la disgressió, perquè les diverses anècdotes i les marginalia troben el seu lloc a l'obra amb serenor, sense estridències, amb la mateixa lògica de l'encadenament dels fets en els somnis, com en una narració homèrica, que no vol deixar-se res dins el pap, perquè ho ha viscut i ho ha de contar, encara que només siga per a establir comparances i contrasts, o per a acolorir i donar vida a la narració.

És també aquesta la gran novel·la de la fidelitat sense cap mena de clevill a la teua llengua, Joan-Carles, a la nostra llengua. Poques voltes es pot trobar una idea més harmònica en tots els fronts. Ens has fet un gran favor a tots, en el camí de la dignificació i la consideració del català a Elx, pel contingut i pels mots. Extraordinària tasca, sensible i utilíssima a l'hora. Tots els sentits, àdhuc els més utilitaristes, s'hi poden donar per ben satisfets.

No negaré als aquí presents que és una obra que té parts de difícil lectura, perquè obliga a un exercici d'atenció especial i a afinar la sensibilitat amb la gran sensibilitat de l'autor. La multiplicitat de personatges i sentiments és també clau de volta d'aquesta complexitat. No és en absolut una d'aquelles novel·les d'intrigues vaticanes, com canten els Manel, que la gent s'enduu quan va a torrar-se a la platja, en la mateixa bossa de la crema solar. Però, bé, jo, a qui tots els estius, passeu-me per alt el que us pot semblar una petita vanitat intel·lectual, però no ho és, és el meu gust i plaer, m'acompanya a la vora de la mar una Odissea en el original grec, perquè la maror em fa ressonar millor a les orelles els sons d'Homer, sí que m'enduria, a les estones d'oci més relaxades, “Els països del Tallamar.” perquè és una gran obra, de la qual pots aprendre moltes coses, del món i de la vida, i del meu amic Joan-Carles d'Elx. Del seu periple i de la seua tornada a la seua Ítaca particular, aquell Elx que és el transfons dels somnis de la infantesa allà a Austràlia.

Ja ho he esmentat, però vull tornar a destacar que aquesta peça literària és una obra extremadament didàctica, i això jo, el lector de Verne, t'ho agraesc sobre tot. Perquè em transporta, perquè us transportarà, a altres mons exòtics, amagats ben endins al cor de l'autor per sempre més i que aquí comparteix amb els seus lectors. I també al món molt més proper d'aquest Elx i aquesta Horta que s'hi fan presents a cada cantonada que giren els protagonistes.

Vull destacar també l'atreviment d'algunes de les descripcions, i la gosadia de la successió de metàfores i personificacions, que fan que em faça venir al cap les al·legories elaborades del barroc. Aquestes apareixen unides a les anècdotes més quotidianes i planeres, sense que hi haja cap mena d'hiat que les separe. En alguna ocasió he manifestat aquesta tendència d'en Joan-Carles al barroquisme, tendència que compartesc amb ell. És precisament aquest estira i arronsa entre realisme i fantasia recargolada el que provoca aquell entelament, aquella ensomiació que jo lluitava, en l'afany tafaner, per esvair en la meua primera lectura, però que és en bona part la gràcia del llibre.

A més a més, “Els països del tallamar” és una obra bella, que traspua enyorança i sensibilitat, una sensibilitat finíssima, per les persones, pels sentiments, per la família, la que et va crear i la que tu creares amb na Lídia, i per les ètnies, els pobles i les llengües. Perquè l'autor es respecta ell mateix i la seua llengua estimada i això fa que tracte la resta amb sensibilitat i comprensió exquisida, sobretot el més desfavorits. Poques voltes ens trobem amb una sensibilitat semblant. El resultat és, doncs, una obra d'art, de gran finesa lingüística i gran bellesa de sentiments. Estic segur que us encisarà llegir-la.

Crec que per la meua part no cal dir res més. Únicament, per acabar, m'heu de permetre que torne sobre les meues passes en aquesta presentació, tot dient que aquesta és la novel·la de les cruïlles, la novel·la dels mil i un camins que el protagonista hagués pogut escollir. Però, cavallers i senyores aquí presents: totes les cruïlles, tots els camins portaven a Elx, i menaven fins aquí, fins a nosaltres, fins al nostre Joan-Carles, cavaller d'Elx, i la seua parella, i la seua vida en aquest lloc trist i meravellós a l'hora, on tanta falta ens fa el seu mestratge i vitalitat, el seu amor per la terra i la llengua pròpies, ell que entre tantes terres i llengües hagués pogut escollir. Els altres camins, ell ho va veure clar, talment com si seguís el fil d'Ariadna pels carrerons entortolligats construïts per Dèdal, potser no eren altra cosa que atzucacs. Benvingut a Elx, en Gabre, des de sempre.

Ens has mostrat el teu camí i el que humilment t'ha presentat en aquest acte tan amorosit i íntim, i tan emotiu per a tots, desitja a tots els presents que gaudesquen de “Els països del Tallamar” tant com ell ho ha fet, o fins i tot molt més, si en són capaços. Gràcies per la teua obra, Joan-Carles: el teu Elx la necessitava”.

Vicent-Josep Pérez i Navarro

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.