La contista radical

Els llibreters de tot el món han recuperat ràpidament els llibres de l'autora premiada

El que enguany honora Alice Munro és un premi Nobel de literatura ben merescut, a l'altura dels grans noms que han rebut aquesta mateixa distinció (i, personalment, he de dir que he respirat molt tranquil en saber que el llorejat no era Murakami). I això que Munro (Ontario, 1931) no ha escrit mai novel·les –la joia de la corona narrativa–, i, a sobre, ha fet una autèntica professió de fe en el gènere curt, en el relat, en el qual ha excel·lit sempre. El seu univers no és més desgraciat que el d'altres autors de la seva generació, bé que l'autora canadenca sembla que tingui una capacitat especial per detectar el drama o la tragèdia (o, sovint, els primers símptomes del drama i de la tragèdia). I és un món ben reconeixedor, que la traductora Dolors Udina em confessava, fa ben poc, que costa molt de traslladar a la nostra llengua per l'extrema complexitat del seu estil. El control que Munro exerceix damunt els seus relats és estricte, total. Trenca la història: ara va endavant, després torna endarrere. Tant se val, perquè el lector no en perd mai el fil.

Aquesta és, al meu entendre, una de les consecucions de l'obra narrativa de la nova premi Nobel de literatura: la manera com juga amb el temps, una cosa que té a veure amb l'administració de la història. Com ens la va servint, què mostra i què es guarda, què diu, què no diu. En els seus relats, hi ha la narració de molts gestos commovedors, producte de la sàvia observació de les manies humanes, de les obsessions: “La Johanna va evitar el mirall com si fos verí fins que es va haver posat bé la faldilla i cordat la jaqueta”. Hi ha moltes frases que contenen la suggestió de tota una història, que donen compte de la fondària de l'ànima humana: “Si tot això hagués passat a la seva vida antiga, a la vida normal, possiblement hauria començat a tenir por”, diu una malalta de càncer.

Hi ha drama, i fins i tot tragèdia, però també hi ha lloc per al relat de moments feliços, allò que en termes de crítica literària se'n sol dir epifànics. Un home i una dona que es retroben al cap de molts anys, i que s'aixopluguen plegats durant una tempesta de llamps i trons. Una altra dona que viu un moment irrepetible, damunt un pont flotant, amb un xicot molt llançat. Res no hi és explícit, en la seva literatura. I sí que, en canvi, moltes coses són revelades de la manera més subtil que puguem imaginar, sense paraules sobreres. Apuntant una situació, suggerint una reacció...

En l'últim llibre que n'ha publicat en català Maria Bohigas, Estimada vida, destaca la conversió de fragments de la pròpia existència de l'autora en material literari. La figura del pare, la presència de la guerra, la solitud de les dones, el dolor universal (en una expressió vària i matisada), les constriccions morals en l'àmbit rural, del qual procedeix aquesta escriptora (i en el qual ha trobat inspiració per a infinitat de pàgines pròpies)... tot això no representa cap entelèquia, sinó que es poua directament dels dies viscuts per ser transformat en art. I és que no hi ha lliçó narrativa sense forma. I la forma, en la narrativa de Munro, és tan conscient com poc aparent, tan eficaç com sòlida. En aquestes pàgines presumptament autobiogràfiques, l'escriptora no s'està d'ironitzar: “Em penso que si estigués escrivint ficció en comptes de recordar una cosa que va passar, mai no li posaria aquell vestit”. Això ho escriu d'una vella prostituta que motiva la prevenció (i la ira) de la mare de la nena que, anys a venir, esdevindria escriptora. El joc funciona en altres paratges del relat: “Roly Grain, es deia, i no té més paper en el que estic escrivint ara, malgrat el seu nom de trol, perquè això no és una història sinó vida”. Metaliteratura, en definitiva. Però no pas per se, sinó sempre incardinada en la vida narrada.

Borges deia que li sabia greu haver començat a llegir Wells de ben jovenet perquè, d'aquesta manera, essent ja un lector adult, es perdia l'enorme plaer de la descoberta d'un autor que tant admirava. Jo ho subscric tot aplicant-ho a Alice Munro.

De retop, avui Maria Bohigas rep, també, un premi per la seva sensibilitat i per la gosadia d'haver recuperat l'obra d'una autora de contes (i només de contes), en un moment en què tants editors arrufen el nas davant la possibilitat de publicar narrativa que no sigui estrictament novel·lesca.

I també en mereix un de ben alt Dolors Udina, magnífica traductora de tantes històries de la canadenca.