Necessària simplicitat

A vegades, s'agraeix d'allò més que hi hagi autors que no tinguin la intenció d'obsequiar-nos amb l'obra definitiva, que no creguin, com Umberto Eco –i el que és més greu, com alguns dels seus desorientats i molt menys dotats deixebles–, que cada llibre nou que publiquen ha d'assenyalar un abans i un després en la història de la literatura.

Barbara Constantine pren prestat un vers d'A Bicyclette, d'Yves Montand, per donar títol a la seva nova novel·la, traduïda amb la seva habitual delicadesa per Marina Espasa. Una petita faula benintencionada que ens parla de l'amistat, de la solidaritat i de les relacions intergeneracionals; en certa manera, d'un retorn a aquells temps en què els avis, els fills i els néts vivien conjuntament en una mateixa llar.

Una llar, perquè no és el mateix viure en una casa –que sovint la soledat o la mala entesa converteixen en poc més que “un forat perdut”– que en una llar: un indret on compten molt més les persones, i els lligams irrompibles que s'estableixen entre elles, que no pas l'edifici que les aplega. A partir del moment que Ferdinand s'adona que “hauria de començar a endreçar-se a si mateix”, que li cal “tenir gent al seu voltant, sentir-se útil, compartir moments”, la seva granja de grans dimensions s'anirà omplint, convertint una incòmoda solitud en agradable companyia on cadascú omple els forats dels altres.

Tant l'obra com l'estil de Constantine la defineix el minimalisme, la insostenible (i agradosa) feixuguesa de la simplicitat i la brevetat: capítols concisos, gairebé telegràfics; paràgrafs i frases breus, directes, sense floritures, a la recerca de l'essencial. I, el que és més important, de la quotidianitat; de “Lo que pasa en la calle”, que diria l'alumne del Mairena machadià –que massa sovint la literatura desatén per (presumptament) superficial.