Resistència ‘heavy'
LGP, amb Quim Mandado i Martín Rodríguez de Sangtraït i Joan Cardoner de Terratrèmol, reivindica la vigència del ‘metal' amb ‘Sancta Sanctorum'
“Si no fas ‘folk-no-sé-què', no existeixes, però som molts els que fem música diferent”
En la Catalunya del folk-pop, tal com lamenten, no sembla haver-hi lloc per al heavy metal, però els exmembres de Sangtraït Quim Mandado i Martín Rodríguez, units a un altre il·lustre pelut empordanès, Joan Cardoner (ex-Terratrèmol), continuen insubornables. Després de Rockferatu (2010), un disc ideat inicialment per Cardoner i Rodríguez al qual, a última hora, es va acabar sumant Mandado, LGP (Los Guardians del Pont) retornen amb Sancta Sanctorum (Picap), en què l'excantant i baixista dels autors d'Els senyors de les pedres agafa les regnes de la veu i la composició de totes les lletres. “Em van demanar que cantés”, afirma, modest. “Primer no ho volia, però em van convèncer.”
Sancta Sanctorum, amb un so de heavy metal clàssic, inclou una cançó sobre els incendis a l'Empordà (El bosc del silenci), però abarca, sobretot, temàtiques històriques i religioses, amb cançons com ara Traïdors, sobre la guerra de Successió, i Besiers, 1209, al voltant dels càtars. “M'interessava parlar de la història de nostre país, de la qual sovint sembla que ens faci vergonya parlar”, diu Mandado. “Hi ha temes molt punyents: el segle XVIII ens van deixar a l'estacada i ens van dir «ja us apanyareu», i els càtars... bé, és vergonyós l'extermini de tota aquella gent perquè no combregava amb el catolicisme.”
Temàtiques, en definitiva, força allunyades del que impera actualment en el pop-rock català. “Hi ha coses molt diverses, però el que s'escolta és tot igual”, protesta Mandado. “Els mateixos arranjaments, la mateixa manera de cantar... tots són clònics. Si no fas folk-no-sé-què, no existeixes, però, tot i que no se'n parla i no ens posen a la ràdio, som molts els que, cada cap de setmana, fem concerts d'una música diferent.” “Els que fem heavy metal som els pàries”, afegeix. “Als països nòrdics, als músics d'aquest estil se'ls considera músics de primer nivell, però aquí és com si ens fessin por, o vergonya.”
Amb les melodies com a prioritat (“són la clau, i molts grups ho obliden”) i la convicció que “tot i no ser virtuosos, tenim cançons que ens convencen”, LGP es prepara per emprendre una cursa de fons. “Ja sabem que no arribarem on vam arribar amb Sangtraït”, admet Mandado. “L'època, nosaltres i el públic no som els mateixos, però la idea és anar fent i, sobretot, passar-ho bé. Quan se'm pregunta per Sangtraït, responc el que calgui, però jo en Sangtraït no hi penso. Tinc clar que no podem viure del passat.”