exposicions
jordi camps
‘Els objectes parlen' a través dels colors
Una exposició inèdita reuneix al Caixafòrum de Girona una seixantena d'obres dels fons del Museu del Prado per revelar la importància que tot sovint tenen els objectes a l'hora d'interpretar el que volia transmetre l'artista
Quan contemplem un retrat, la nostra mirada es fixa inconscientment en l'efígie de la persona retratada. Es comença pel rostre, però sempre que un vulgui aprofundir en la seva interpretació cal que contempli més enllà, que s'aturi en cadascun dels detalls ornamentals que el conformen. El vestit, el pentinat, els complements que porta... tota una sèrie d'objectes i elements que hi apareixen i que resulten fonamentals per entendre què va voler transmetre l'artista a l'hora de pintar un personatge.
L'exposició que aquests dies es pot veure al reformat Caixafòrum està plantejada per ajudar a fer aquest procés i, integrada exclusivament per obres del Museo Nacional del Prado –firmades per artistes com ara Zurbarán, Ribera, Velázquez, Goya i Sorolla–, es pretén que s'acosti a aquests objectes i a allò que volen dir a través de les creacions artístiques de figures de primer ordre dins el panorama artístic europeu dels segles XVI al XIX. Titulada Els objectes parlen, la seixantena d'obres provinents de les col·leccions del Prado informen sobre costums i creences, així com sobre les circumstàncies històriques i socials del moment en què es van fer servir els objectes representats.
L'exposició, comissariada per Fernando Pérez Suescun i la primera creada per l'àrea d'Educació del museu espanyol, s'articula al voltant de quatre àmbits: La clau està en l'objecte, Els objectes ens retraten, Un missatge amagat i El col·leccionisme.
La clau està en l'objecte
Què és el més important d'un retrat? Què ens atreu l'atenció? El primer apartat de l'exposició planteja una mirada profunda sobre algunes obres per descobrir que l'objecte o els objectes que hi apareixen són essencials per reeixir en la interpretació del quadre. És el cas, per exemple, de La duquessa d'Abrantes, retratada per Goya, amb el seu vestit escotat d'estil francès, una corona de flors als cabells i una partitura amb la qual el pintor mostra l'afició de la model per la música o, en tot cas, el refinament intel·lectual que la filla més petita dels ducs d'Osuna vol transmetre que posseeix. O, en un altre estil, El xarlatà arrencaqueixals, pintat per Theodoor Rombouts, en què el pintor omple l'escena d'instrumental quirúrgic i tota una sèrie d'elements clau per obtenir informació privilegiada d'aquest dentista de carrer. Com ara que fa temps que exerceix la professió (ho revela el llarg collar de queixals que duu penjat al coll), que va preparat (no li falta material, desplegat a la taula) i té diplomes que acrediten la seva formació.
Els objectes ens retraten
Qui i com som? Tot sovint els objectes –vestits, accessoris o joies– atorguen la funció d'indicar quin és l'estatus del subjecte pintat. Això queda clar en quadres com ara el que va fer Frans Pourbus a la reina Isabel de França, que mostra gens dissimuladament el ric joiell i el collar de perles que adornen el seu vestit. També exerceix un gran poder d'atracció el ventall que llueix una dama anònima immortalitzada per Alonso Sánchez Coello, o el de plomes que subjecta amb el dit petit La Tirana pintada per Casado del Alisal.
Un missatge amagat
No sempre la informació que dóna un artista es fa evident. En aquesta secció es convida a l'espectador a submergir-se en el món dels objectes simbòlics, que amaguen una segona lectura o un missatge ocult. És així com ens qüestionem davant dels llenços per què Felip II porta el toisó d'or en el retrat que en va fer Sofonisba Anguissola, per què sant Dídac d'Alcalà porta unes flors a la falda de l'hàbit o què simbolitza la calavera que Nicolás Omazur té entre les mans a l'obra de Murillo.
El col·leccionisme
L'últim apartat de l'exposició exemplifica la necessitat inherent a l'ésser humà des de temps immemorials per acumular objectes i, tot sovint, per exhibir-los. En l'acte de col·leccionar i, sobretot, de presentar-ho públicament s'amaga la voluntat d'exhibir un cert estatus, prestigi social o el nivell adquisitiu dels propietaris. Una de les obres que condensen més aquest afany col·leccionista i de possessió és La vista i l'olfacte, una al·legoria que Jan Brueghel el Vell va pintar el 1620 i en què aprofita per mostrar una galeria típica de l'aristocràcia flamenca dels segles XVI i XVII.
Els objectes parlen també inclou una sèrie d'objectes que, amb el pas del temps, han perdut la utilitat i han esdevingut peces de col·lecció de museus, com ara una Armadura blanca, l'Escrivania de plata que feia servir el director del Museu del Prado i la Paleta del pintor Eduardo Rosales, encara amb els darrers colors que va fer servir solidificats. Aquesta darrera peça, sens dubte, esdevé el manifest homenatge als pintors, els mateixos que han aconseguit fer que els objectes parlin. Perquè, recordem-ho, els artistes són els qui ens conviden a dialogar i aconsegueixen que, en realitat, els colors parlin.