Un acte d'amor

L'autor de La dona a 1000º, l'islandès Hallgrímur Helgason, explica en les últimes pagines del llibre el procés vital i literari que va seguir a l'hora d'elaborar una obra que, un cop acabada, un cop llegida, es pot qualificar d'acte d'amor. I com que pràcticament tot el que té a veure amb l'amor està amarat d'una certa complexitat –per més aparent que sigui–, també aquesta novel·la presenta al lector la densitat oculta que s'exigeix als textos que aspiren a ser alguna cosa més que un fruit efímer de les modes i de les escumes dels temps.

La primera nota positiva que es pot atribuir a La dona a 1000º és que, tot i haver estat redactada per un escriptor islandès, no arriba al púbic lector amb l'etiqueta de novel·la negra i que a ell no se'l qualifica de rei, d'emperador o de sobirà o del que sigui del gènere. Només per això, ja val la pena mirar-se aquesta crònica amb els ulls de la bondat. Mirar-se-la i, de fet, llegir-se-la perquè no es tindrà la sensació que s'ha estat perdent el temps de manera miserable.

La línia principal del text gaudeix dels avantatges de la senzillesa espaordidora: una dona d'edat sap que els seus últims dies s'acosten i, a la seva manera, repassa la seva vida.

La nuesa desproveïda de garlandes de l'argument és percep com a real malgrat ser del tot fictícia: és per això que cal reconèixer el mèrit de l'autor: hi posa de tot, a La dona a 1000º, sense enfarfegar qui la llegeix.

El text reflexiona sobre la mort i és per això que reflexiona sobre la vida. Parla de la vida com a concepte i parla de la vida com a realitat. Parla de com es pot viure, però també parla de com es viu. Lloa les grandeses ideals i glossa les misèries quotidianes. Fa volar els sentiments i els aterra a cops de realitat. I no aconsegueix amagar l'afecte que sent l'autor envers la dona que va descobrir i que va transformar en personatge malgrat que, si se li ha de fer cas, ja la tenia, aquesta condició.

A través de la dona que va conèixer de manera fortuïta –o a causa d'ella–, Helgason parla de la dona com a concepte. I de les dones com a realitat. I de la seva lluita en un món absurd fet per homes i per a homes. I se'n surt: l'autor descriu, relata, explica... però no pontifica.

La proposta de La dona a 1000º, però, va més enllà, més endins, perquè quan explica la història de la protagonista, la Herra, explica també la història d'Islàndia, que es va constituir en república independent el juny del 1944 després d'un referèndum de quatre dies de durada.

La vida atrotinada de la Herra i la vida atrotinada d'Islàndia –un poble que va dependre de Noruega i de Dinamarca fins que no es va proclamar com a Estat– mantenen processos paral·lels en les pàgines d'aquesta novel·la: es fa difícil no detectar en les referències amb què l'autor avalua la història de la seva pàtria els punts de rancúnia endolcida per l'afecte que només sorgeixen quan allò que s'estima decep.

I tot això queda emmarcat en la història d'una Europa convulsa que avança a cop de crits pel camí de la irracionalitat.

A l'hora de conjuminar el fons i la forma, Helgason se'n surt amb destresa amb el recurs a la contemporaneïtat: la protagonista viu els últims compassos de la seva vida a través d'Internet –viu si s'admet que la vida virtual a les xarxes socials és una manera de viure: sobre aquest fet, hi ha opinions per a tots els gustos– i l'autor s'empara en la dinàmica espasmòdica que imposten els rituals de la navegació a través de la pantalla: episodis curts que fan saltirons en el temps i en els temes a què fan referència. Així, per acumulació, La dona a 1000º acaba sent un calidoscopi excel·lent amb què cadascú que la llegeixi podrà conformar la imatge que li sigui més plaent.