“La mort ara és un tabú i el sexe ha deixat de ser-ho”

No ha perdut solemnitat però s'ha convertit en un tabú, mentre que el sexe ha deixat de ser-ho. Actualment ens mirem la mort amb por i amb distància.

Hem anat allunyant la mort de casa. Ara es va al tanatori, on les famílies vetllen el difunt però ho fan en uns horaris restringits i no durant tota la nit. També han canviat les formes en el vestir.

El negre era el color reservat a la manifestació del dolor i les famílies portaven dol per un difunt fins a tres anys. Era un codi estricte, els homes diuen un braçal negre que es mantenia molt de temps a la màniga de l'americana i als infants els vestien de negre de cap a peus. Hi havia vídues que ja no se'l treien la resta de la vida. Fins i tot les botigues de roba tenien seccions dedicades a les peces de dol.

Abans s'exterioritzava molt més el dolor. Ara quan mor un familiar o una persona estimada, un cop ha passat l'enterrament les persones tendeixen a amagar aquest dolor. Abans, els processos de dol tenien tota una sèrie de restriccions: no s'engegava la ràdio, no es podia anar al teatre ni a ballar, si hi havia un casament s'ajornava...

Des de l'edat mitjana, les persones s'enterraven al més a prop possible dels sants, i com més diners tenies, més fàcil era aconseguir-ho. Quan els cementiris del segle XIX es traslladen als afores de les poblacions, per qüestió d'higiene, les diferències es mantenen i es marquen amb la mida de la tomba, que pot ser des d'un mausoleu fastuós fins a un modest nínxol.

Hi ha tota una sèrie de complements, com ara els carros funeraris tirats per cavalls amb cotxer i lacais, que estan a l'abast en funció del poder adquisitiu de cada família. Al catàleg de la Casa de la Caritat, que s'ocupava dels enterraments a Barcelona i altres poblacions de l'entorn, l'estufa era la carrossa més cara i llogar-ne una podia costar 8.000 pessetes. Això era molt més que el sou mensual d'un obrer de fàbrica, un autèntic dineral. Les assegurances de defunció, que es van generalitzar a mitjan segle XX, van sorgir per poder-se garantir un enterrament digne.

Sí, però fins ben entrat el segle XX van existir. Està documentat que a Barcelona, les dones de la Casa de la Caritat sortien a fer de ploraneres en els enterraments més fastuosos. No hi havia tarifa establerta, però s'emportaven propines.

Apareixen al segle XIX coincidint amb els orígens de la fotografia. De fet, els difunts són els que aconsegueixen una imatge més nítida perquè no es mouen gens. Per això es comença a practicar la fotografia de mares amb el nen petit mort en braços. Aquesta tradició es va mantenir fins ben entrat el segle XX i era considerada una cosa normal, sense cap mal gust.

Sí, a les cases on es vetllava un difunt no es podia engegar el foc per cuinar i la porta era oberta perquè tothom que ho volgués pogués entrar sense destorbar l'ànima del difunt. Quan ja estava enterrat, la família es reunia i feia un àpat en què mai hi havia aus, perquè l'ànima es representa en forma alada, i les fruites fresques també estaven prohibides. Només es pot consumir fruita seca, que és la que es fa servir també per fer el panellets.