Camacho Grau treu del calaix ‘El tòrax de la bèstia'

“Crec que mai tornaré a escriure així de bé, i és estrany que jo parli de si escrivia o no bé, però ja han passat deu anys i és com si parlés d'una altra persona”, diu el poeta gironí Joan Josep Camacho Grau (1975), que parla concretament d'El tòrax de la bèstia, el poemari amb què va quedar finalista del premi Gabriel Ferrater el 2004 i que ara ha tret del calaix, una dècada després, perquè el publiqui l'editorial mallorquina Xicra Edicions en la seva col·lecció La Cantàrida. El llibre conté il·lustracions de Rafael Cruz, aliat de Camacho Grau en diverses aventures creatives, com a il·lustrador –per exemple, en un dels últims números, el 130, dels quaderns de bibliòfil Senhal, a cura d'Enric Prat i Pep Vila–, però també com a guitarrista de Dream Machine, el projecte poeticomusical que Camacho Grau i Cruz comparteixen des de fa temps i que té pendent l'edició d'un disc, Les males llengües de Santa Eugènia. El disc va ser gravat en dues sessions maratonianes a l'estudi de Pep Pascual, col·laborador habitual de Pascal Comelade, que va enriquir amb saxo i altres estris sonors les 17 peces inicialment concebudes per a veu i guitarra elèctrica. Pascual també va acompanyar Camacho Grau en el recital de presentació de Les males llengües... que va tenir lloc el 18 d'octubre al bar L'Indiscret, de Barcelona.

Tornant a El tòrax de la bèstia, Camacho Grau diu que parteix de Crist de 200.000 braços, la novel·la d'Agustí Bartra sobre el camp de concentració d'Argelers i també, sense sortir del tancat de filferro, de La bèstia trista, de Lluís Ferran de Pol. “També parla molt de la poesia”, diu l'autor, que es proposa anar publicant “de manera ordenada i cronològica” tot el que encara té als calaixos, perquè es vegi com evoluciona la seva escriptura. “Potser tots diem el mateix, però de manera diferent”, conclou.