Reportatge

reportatge

d. sam abrams

On som a la poesia catalana?

La immensitat, diversitat i riquesa de la poesia catalana ens situa davant de reptes gairebé insuperables. I doncs, qui hauria d'heretar el títol de ‘poeta nacional' de Martí i Pol?

Dilluns vinent, 11 de novembre, es compliran deu anys de la mort de Miquel Martí i Pol. La seva desaparició ha tingut un doble impacte sobre el panorama de la poesia catalana: va emmudir una de les veus més clares i originals de la lírica moderna i va desaparèixer el darrer poeta que havia ostentat el títol de poeta nacional.  Una de les preguntes que s'ha anat formulant al llarg de l'última dècada és:  “Qui és l'hereu de Martí i Pol?”  Crec que la resposta és:  ningú. Martí i Pol és una personalitat singular que no es tornarà a repetir.  I la figura del poeta nacional tampoc no es tornarà a repetir perquè la poesia catalana és massa vital i diversa perquè existeixi un poeta que la pugui encarnar. 

El traspàs de Martí i Pol no és un fet aïllat sinó que l'hem de situar en el context de la pèrdua d'una sèrie de grans poetes que s'ha anat produint al llarg d'aquests mateixos deu anys:  Segimon Serrallonga (2002), Jordi Domènech (2003), Joan Ferraté (2003), Jordi Sarsanedas (2006), Josep Palau i Fabre (2008), Albert Ràfols-Casamada (2009), Bartomeu Fiol (2011), Maria Beneyto (2011), Felícia Fuster (2012), Eudald Puig (2013) i Jaume Pomar (2013).  Aquesta seqüència de pèrdues provoca canvis dins el sistema literari i ens obliga a replantejar-nos l'estat de la poesia.

La primera cosa que es fa evident és la vitalitat insòlita del panorama poètic.  Per començar els poetes dibuixen un arc cronològic que va de sèniors com Ricard Creus, Màrius Sampere, Gerard Vergés, Feliu Formosa, Francesc Garriga i Jordi Pàmias, nascuts a les dècades dels anys 20 i 30, fins a júniors potents com ara Joan Todó, Blanca Llum Vidal, Eduard Escoffet, Albert Forns, Jaume C. Pons Alorda, David Caño, Laia Noguera i Àngels Gregori, nascuts al 70 i 80.  Més de mig segle de forquilla cronològica!

En honor a la veritat aniria més enllà i diria que en aquests moments és pràcticament impossible abastar el panorama poètic en llengua catalana, sobretot si tenim en compte la seva complexitat des d'un punt de vista cronològic, estètic, social, editorial i territorial.  Ara gent de totes les edats escriu poesia, quan no fa pas gaire hi havia màxim tres blocs cronològics.  S'han acabat els dies d'una estètica predominant o central com la poesia civil, el realisme líric o el formalisme.  La comunitat poètica està repartida, o millor dit, atomitzada en mil colles, grups, capelletes, cercles o el que sigui, que giren a l'entorn d'editorials com El Pont de Petroli, bars com L'Horiginal, entitats com l'Associació Joan Ponç o revistes com Poetari, per citar només tres exemples.  I també hauríem de parlar de la gran quantitat d'iniciatives a internet que apleguen molts creadors poètics o l'augment impressionant de recitals, festivals i altres formes de trobada.  En definitiva, la poesia s'ha convertit en un autèntic fenomen social.  La lluita solitària durant anys d'autors com Enric Casasses, David Castillo i molts altres perquè la poesia tingués una incidència social ha estat un èxit rotund.  L'agenda d'actes poètics de petit i gran format és literalment inacabable.  

La proliferació de petites editorials fa que sigui dificilíssim conèixer tota la producció poètica d'un any.  Editorial Andorra, Cafè Central, Curbet, Fonoll, El Gall, Labreu, Llibres del Segle, Meteora, 1984, Pagès, Perifèric, Témenos, Viena...  La fragmentació territorial ja existent s'ha agreujat moltíssim per dos factors principal.  Un és el creixent distanciament entre el Principat i València i les Illes a causa de la intransigència del PP.  I l'altre és un canvi profund de paradigma territorial on es relativitza el pes de Barcelona.  El territori comença a independitzar-se de la capitalitat de Barcelona.  

Una altra qüestió de primera magnitud és l'envelliment de les eines crítiques tradicionals per aproximar-se a la realitat del món poètic.  Per exemple, el recurs de determinar la pertinença generacional és pràcticament inservible.  En aquest sentit, només cal repassar un instant el concepte de Generació del 70 per veure que planteja més interrogants que respostes.  És cert que figures inqüestionables de la primera i segona lleva de la generació, com ara Narcís Comadira, Pere Gimferrer, Joan Margarit, Francesc Parcerisas, Marta Pessarrodona, Jaume Pont, Pere Rovira, Miquel de Palol, Miquel Desclot i Àlex Susanna continuen actius, però posteriorment s'han consolidat veus poètiques que no estaven incloses a la nòmina. En aquest sentit, ¿què n'hem de fer d'autors de primer nivell com  Margarita Ballester, Carles Miralles, Carles Camps Mundó, Quim Español, Eduard Sanahuja, Joan Perelló, Antoni Vidal Ferrando, Valentí Puig, Montserrat Rodés, Vicent Berenguer, Ponç Pons, Marcel Riera, Xavier Macià, Jordi Julià, Jordi Larios...?  

I on hem de col·locar autors inclassificables com ara Lluís Solà, Vicent Alonso, Antoni Clapés, Víctor Sunyol, Anna Montero, Lluís Maicas, Enric Casasses, Arnau Pons, Perejaume, Josep Pedrals, Albert Roig, Patrick Gifreu, Albert Mestres, Núria Martínez Vernis, Ester Xargay...?  I la Generació del 80 tan ben presentada a l'antologia Ser del segle (1989) a cura de David Castillo?  Entre emmudiments, canvis d'opcions estètiques i noves incorporacions la fesomia del grup ha quedat totalment desdibuixada.  Ni tan sols una classificació restringida i recent com Els Imparables serveix de gaire res. Queda el nucli dur d'Alzamora, Bofill i Forcano, però els altres autors, sobretot Joan Elies Adell, Lluís Calvo, Txema Martínez Inglés i Susanna Rafart, han anat pel seu compte, amb excel·lents resultats, i després han aparegut a l'horitzó autors com Josep Lluís Aguiló, Jordi Llavina i Manel Marí que bé hi podrien haver estat des del principi.  I el que ha vingut després dels Imparables?  Un autèntic vendaval de poetes i poesia, de tendències estètiques, d'iniciatives editorials, de grups i grupuscles...  

Problemes per a crítics i estudiosos

Aquest creixement incontrolat del món de la poesia catalana actual ha dificultat immensament la tasca dels crítics, vaja, dels pocs crítics que encara es dediquen a la poesia. Falten tota mena de facilitats de base com ara més canals d'informació fiables sobre tot allò que es publica, més comunicació amb les editorials i més tribunes o plataformes de publicació. Ara per ara, la crítica només pot atendre un percentatge molt baix de la producció poètica cada any i la tria de títols per ressenyar, sovint es deu a un criteri tan poc literari com la disponibilitat del llibre en qüestió.

Paral·lelament, la crisi econòmica ha agreujat de manera considerable la separació ja existent entre el món universitari i la societat civil. Això vol dir que professors i investigadors com ara Pere Ballart, Margarida Casacuberta, Jordi Julià, Xavier Macià, Jordi Marrugat, Margalida Pons i Pere Rosselló Bover que s'impliquen en la marxa de la poesia actual han de fer un veritable sobreesforç per complir amb les seves obligacions docents i disposar del temps necessari per dedicar-se a altres projectes al marge. Aquestes condicions han obstaculitzat una de les feines bàsiques de l'acadèmia:  la relectura de la tradició. Ara seria el moment oportú per a una relectura i una reevaluació de la poesia de les dècades dels anys 40, 50 i 60 i el més calent és a l'aigüera. Un exemple que clama al cel: ara afrontem el centenari de Josep M. Boix i Selva amb les mans pràcticament buides. 

La poesia catalana és ben viva i diversa però la seva mateixa immensitat ens situa davant de reptes gairebé insuperables.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.