“Escric sobre la Xina més subterrània, no la dels gratacels”

Era molt jove i volia portar les coses a l'extrem. La violència necessita un llenguatge directe i fred. Recordo que tenia una estranya sensació de felicitat mentre escrivia.

Sí. Quan escrius sobre violència, has d'afegir un cert punt d'humor i donar-li un context. Sobretot perquè els contes tenen una part de ficció i una part històrica.

Ara es parla molt de la modernització de la Xina. Tothom té al cap la imatge dels gratacels. Però, en canvi, cada cop que hi ha pluges fortes, aquestes grans ciutats s'inunden i els cotxes són vaixells que floten. Les conduccions d'aigua no estan ben fetes, senzillament. És per això que escric sobre la Xina més subterrània, per parlar dels problemes de la gent.

Penso que, en llegir-ho, es pot arribar a experimentar una sensació intensa. El dolor és molt present als quatre relats, però no ho havia preconcebut. Simplement la violència és un mitjà d'expressió.

No només jo, som tota una generació. Durant la Revolució Cultural de Mao Zedong (1966-1976), la majoria de llibres estaven prohibits. Però nosaltres vam començar a escriure en un context diferent i hem pogut enriquir la literatura xinesa.

Jo mateix llegeixo molts autors occidentals i també novel·les escrites en llengua castellana, sobretot de Llatinoamèrica. Al llarg de la història, la Xina ha rebut moltes influències i això ha afavorit la literatura, que ara és més variada. En els períodes en què el país ha estat més tancat, la literatura era més àrida.

L'accés de la Xina al món és cada cop més gran. La gent beu cafè, vi i cervesa, coneixem el món occidental a través de la televisió, el cinema o els llibres, i això ens aporta varietat cultural. Però la manera de pensar dels xinesos no canviarà, ni tampoc els nostres costums. No deixarem de menjar arròs i verdures saltejades.