Jordi Cadena és a punt d'estrenar –divendres de la setmana que ve– La por, un drama en què aborda el tema de la violència de gènere. Es tracta de la primera pel·lícula que estrena després de l'èxit d'Elisa K, que va codirigir el 2010 amb Judith Colell i que es va endur el premi especial del jurat del Festival de Sant Sebastià. Igor Szpakowski, Roser Camí, Ramon Madaula i Alícia Falcó protagonitzen el seu nou treball.
És complicat fer una pel·lícula sobre els maltractaments sense caure en el didactisme?
Aquest plantejament ja ve dels inicis, des de la mateixa novel·la de Lolita Bosch, M. Mai no em vaig plantejar fer una crònica social sobre la violència de gènere. Volia seguir amb una manera de treballar amb la qual ja vaig fer Elisa K –codirigida amb Judith Colell–, de la qual La por és una mena de continuació pel que fa a l'estil. No volia fer una denúncia, sinó una anàlisi del perquè de la violència, més enllà d'un llenguatge convencional.
Però tampoc es donen moltes explicacions al voltant del comportament dels personatges.
Des del guió, i també en la posada en escena, he volgut fugir dels clixés emocionals. Ja hi ha d'altres pel·lícules que ho han fet. He volgut formular més preguntes que donar respostes, i també mostrar una mirada que fins ara no s'havia vist, la del fill adolescent que tem arribar a ser com el seu pare per herència genètica.
Elisa K ja es basava en un text de Lolita Bosch i també es parlava dels secrets i mentides que s'amaguen en les quatre parets d'una casa.
Fa molts anys que m'agrada utilitzar la claustrofòbia, explicar una història amb els mínims elements possibles; i potser a Elisa K és on més ho he aconseguit. Sempre m'han interessat els espais tancats i les situacions límit, i la violència que hi ha implícita. Però, com a Elisa K, mai ensenyo aquesta violència, tota és fora de camp.
Les dues pel·lícules es poden considerar un díptic?
A mi gairebé m'agradaria més fer-ne un tríptic o quatre pel·lícules. Tinc moltes històries per anar insistint en el tema de la persistència del mal i de la família, i en la violència interna que suposa no deixar que segons quins afers surtin a la llum.
La pel·lícula evoluciona gairebé cap al cinema de terror.
Sí, malgrat el títol, La por no és una pel·lícula de gènere, però s'hi acosta el desenllaç.
La narració va jugant tota l'estona amb l'espectador, creant-li l'expectativa que alguna cosa esclatarà en qualsevol moment.
Sí, es crea una tensió que es va mantenint al llarg de tota la història amb molt pocs elements. La pel·lícula comença amb elements quotidians com despertar-se, anar al col·legi, etc., però s'hi van afegint detalls inquietants.
Lolita Bosch s'ha implicat en la supervisió del guió?
Amb ella tenim molta complicitat però no col·laboració, per una raó: no li agrada el cine. Quan escric una adaptació d'un relat seu sempre l'hi envio, i ella m'ho torna corregit només en termes literaris.
Quins han estat els referents cinematogràfics? En alguns moments La por fa pensar en el Gus van Sant d'Elephant i Paranoid Park.
A Ramon Madaula i Roser Camí els vaig donar a veure El setè continent, la primera pel·lícula de Michael Haneke, que també tracta sobre una família en una situació límit. I, efectivament, als adolescents els vaig fer veure Paranoid Park, així que hi ha una referència deliberada.
Ha investigat sobre els maltractaments?
No, la feina ja la va fer Lolita Bosch per a la novel·la, que va ser un encàrrec d'una associació en contra de la violència de gènere. Però sí que vaig llegir sobre la personalitat dels psicòpates.
