cultura
Toti Soler
GUITARRISTA
“El silenci és un dels grans regals que et fa la vida”
Qui coneix l'Ovidi [Montllor] ja sap que les seves cançons continuen sent de gran actualitat
Dues produccions recents haurien de contribuir a fer més gran el reconeixement a Toti Soler (Vilassar de Dalt, 1949), un dels guitarristes cabdals de la música catalana dels últims cinquanta anys: A la manera silenciosa, un documental dirigit per Jordi Turtós que, després d'estrenar-se fa uns dies al Festival In-Edit, s'emetrà aquesta mitjanit al Sputnik del 33 i El teu nom (Satélite K), el seu disc número 30, amb Gemma Humet cantant tres cançons, l'actor Joan Massotkleiner posant veu a Salvador Espriu (Amb música ho escoltaries potser millor / Deu mil anys) i el mateix Toti cantant dues peces: una sobre un poema de Luis Cernuda i, l'altra, sobre un de Fernando Pessoa.
A la manera silenciosa, el documental, descriu la seva vida a Palau-sator (Baix Empordà) com a molt solitària. La seva música seria molt diferent si visqués a ciutat?
Noi, no ho sé, com diria un amic meu sevillà: “Si la meva mare tingués collons, seria el meu pare.” No m'ha agradat mai, en qualsevol cas, el ritme de la ciutat: tothom parlant damunt dels altres però sense estimar, com deia l'Ovidi [Montllor, a qui Soler sempre va acompanyar]. M'agrada la lentitud, la suavitat, el silenci... i això ho tinc a l'Empordà.
Els seus discos, suaus i relaxats, semblen desafiar el ritme de la vida moderna...
Exacte. De la mateixa manera que hi ha restaurants que fan slow food (menjar lent) jo faig slow play. M'agrada tenir temps per a tot, i a la ciutat sovint no en tens ni per respirar.
Palau, el tema amb el qual es clou el seu últim disc, té acompanyaments d'ocells inclosos. Es passa moltes hores escoltant-los?
Sí, i tant. Hores. Agafo la bicicleta, me'n vaig pels boscos i és preciós. M'ajuda a pensar. El silenci és un dels grans regals que et fa la vida.
Ha tornat a gravar Com va com va de l'Ovidi, amb veu de Gemma Humet.
Amb l'Ovidi la vam gravar, si no recordo malament, l'any 1975. Els problemes ja eren aquests; qui coneix l'Ovidi ja sap que les seves cançons continuen sent d'una rigorosa actualitat.
Què en pensaria, l'Ovidi, del què passa ara al país?
Estaria tan escandalitzat com ho estem molts. Continuaria cantant el mateix, no hi canviaria res.
És el seu disc número 30. L'empeny a fer alguna mena de balanç?
Sí, que em faig gran [riu]. Pensa que són 30 discos amb el meu nom, als quals cal sumar-ne almenys 30 més que he gravat amb altra gent: amb l'Ovidi, que diria que els vaig gravar tots menys un, amb Léo Ferré...
Des de fa uns anys torna a publicar amb regularitat. No sempre va ser així...
Els vuitanta van ser un desastre. Menys alguns privilegiats, la resta ens en vam anar a fer punyetes, i fer discos es va convertir en una quimera. Va ser el desert; l'Ovidi també estava desesperat buscant casa de discos...
Al final del documental se'l veu ben animat en un concert de barraques cantant, entre d'altres cançons, El gegant del pi. No tot és silenci, a l'Empordà...
No, és clar. A part de menjar, beure i dir bestieses, amb aquesta colla d'amics canto cançons tradicionals que sembla que ja no existeixin. Hi ha una música que pràcticament només trobo en ells: cançons de taverna, sardanes cantades, alguna havanera... coses que sembla que hagin caigut en l'oblit. Hi vaig quan puc, ja que sé que, per cada barraca, després sempre vénen dos dies de ressaca.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.