“Jo no sóc qui sóc”

“Jo no sóc qui sóc; no sóc qui posa al meu DNI”: aquesta és la confessió que va fer a Antoni López Massó un home d'ulls clars després de visitar-lo durant mesos a l'hospital dins d'un programa d'ajuda a malalts oncològics. Misteriós, l'home no tenia ni família ni amics. Estava sol. A les portes de la mort, va decidir obrir el cor a López i li va explicar la seva història. “Era singularíssima i em vaig quedar al·lucinat, ja la voldrien molts guionistes!”, sosté López. Quan, al cap de poc temps, va morir, l'enterrament va ser “brutal”. Només hi havia el fèretre, el capellà i l'acompanyant: “Això no és normal, vaig pensar, és una història que s'hauria d'explicar, i em vaig posar a escriure a raig d'ampolla.”

El resultat, L'home dels ulls grisos, és la novel·la guanyadora del Premi Carlemany per al Foment de la Lectura. El premi té la particularitat que el jurat està integrat per nou estudiants andorrans d'entre 14 i 16 anys. La seva dotació és de 10.000 euros i el convoca el Govern d'Andorra, Fundació Enciclopèdia Catalana i les editorials Proa i Columna.

“És una novel·la singular, perquè suposa el debut d'algú que no és cap jovenet, i és una novel·la d'espies que no és cap refregit, sinó que està escrita a partir del coneixement íntim i personal d'un espia que va viure els principals episodis del segle XX”, va explicar ahir Josep Lluch, editor de Proa, segell amb el qual sortirà publicada la novel·la el març del 2014.

López, que ha treballat tota la vida com a botiguer a Terrassa sense sospitar mai que un dia escriuria una novel·la, narra les peripècies d'aquest espia que va ser un dels nens deportats a Rússia durant la Guerra Civil espanyola, i va ser allà on, de ben jovenet, el van formar com a agent secret. Va dur a terme diverses missions arriscades, entre les quals impedir que els espies soviètics esbrinessin res sobre l'accident d'aviació de Palomares, el 1966, en què van xocar un avió cisterna i un bombarder estratègic americans i es van perdre unes bombes atòmiques. Després de flirtejar amb el MI6 britànic i perseguit per russos i anglesos, el va fitxar la CIA. Al final de la seva vida, però, va acabar treballant per a una organització humanitària: “Sembla que volia redimir-se pel mal que havia pogut fer.”

López diu que s'ha documentat, però bàsicament ha realitzat una feina de novel·lista i, per això, ha canviat els noms i ha fet aparèixer a la novel·la —que també és una història d'amor frustrat– una filla, tot i que després va esbrinar que també hi havia un fill, que treballa a les forces armades americanes –i que va venir a Barcelona contactat per l'hospital.

L'escriptor novell, que ha treballat com a voluntari durant deu anys a l'Oncolliga, insisteix en el fet que és “molt trist veure gent gran sola i vella”. En el cas de l'espia, recorda que l'home mostrava un cert orgull: “M'explicava la seva vida amb un punt de vanitat, com dient: «vaig ser capaç de fer tot això».”

L'autor fa en el llibre un homenatge a l'escriptor andorrà Albert Salvadó, de qual es declara seguidor. “Més que novel·les d'espies, que potser és el que menys he llegit, m'agraden les històriques i, sobretot, de la Guerra Civil”, sosté López. Amb dues altres obres al calaix, ara estudia publicar una segona novel·la sobre el castell de Vallparadís de Terrassa.

El premi Carlemany, en la seva tercera edició com a guardó destinat a promoure la lectura, es va lliurar ahir a Andorra. Montserrat Planelles, directora de Promoció Cultural i Política Lingüística del Govern Andorrà, va remarcar que els joves havien viscut amb “intensitat” i “responsabilitat” el procés de selecció, “aprenent a ser crítics amb criteri”.