Marsé torna a la Lleialtat

Juan Marsé recorda que anava a ballar amb els amics a la cooperativa La Lleialtat, abans que la junta cedís la planta superior al Teatre Lliure. Ell, deia fa uns dies, era maldestre amb el ball i preferia recolzar-se al balcó i fumar “fent-me l'interessant, inútilment” perquè les noies, que ja sabien que li faltava ritme, no volien ballar amb ell. Ara, l'orquestrina Sensación retornarà als espectadors del Lliure de Gràcia a la Lleialtat del 1945. Adiós a la infancia, una aventi de Marsé (de demà fins al 4 de gener) és una dramatúrgia elaborada per Pau Miró amb personatges literaris de cinc novel·les de Marsé. El viatge permet fer realitat les ganes de treballar junts de Jaume Sisa i del director Oriol Broggi, donant pes específic a la música i evitant el format de musical com el de La nit de Sant Joan o Antaviana.

Hi ha un noi (Oriol Guinart) que, mig distret, es queda tancat en la sala de ball. Allà hi troba els seus fantasmes i, amb el suport inspirador dels músics que tornen generosament, tot i que ja s'ha acabat la vetllada, evoca el pas de nen a jove. És un espai i un temps confós (la narració fa continus salts endavant i enrere), en part perquè la literatura de Marsé evoca la primera època franquista i es repesquen les sonoritats d'El setè cel o Marquès apuntador dels anys 60. De fet, la disposició dels espectadors, envoltant l'espai (a l'entrada tindran l'opció de ballar amb els darrers acords de Sensación) remet a la mateixa disposició que Al vostre gust, la primera peça que Broggi va veure en aquell Lliure del 1983.

Marsé sembla prou satisfet del resultat del treball. Poc satisfet en les versions que li fan de les seves novel·les al cinema, tot i que els permet actuar lliurement perquè el text no perjudiqui el llenguatge cinematogràfic, accepta el joc de trenar històries de personatges de cinc de les seves novel·les. La pròpia “selecció natural” (en paraules de Broggi i el director del Lliure Lluís Pasqual) del procés creatiu havien fet caure el mític Pijoaparte. Marsé ha aconseguit que Broggi i Miró el recuperin. El resultat vol ser un mirall de la fantasia i alhora misèria de l'època més que el retrat fidel d'una novel·la. Coincideix, en la carrera de Broggi, aquest treball més evocatiu que dramatúrgic (de trama concreta) amb la seva darrera estrena 28 i mig, a partir de l'univers de Fellini. Quan ho va presentar, per evidenciar que era un altre tipus de treball de les seves pulcres adaptacions de clàssics (Hamlet, El rei Lear, Antígona o La mort d'Ivan Ilitxl) parlava d'arribar a un replà d'escala. Ara, efectivament, parla d'un “distribuïdor” de diferents portals... Per donar vida a aquests espectres, el repartiment es completa amb Jordi Figueras, Mar del Hoyo, Xicu Masó i Alícia Pérez. Xavier Ricart i Jordi Oriol són dos actors que també fan de músics, mentre que Jaume Sisa (per un moments un venerable bisbe amb panxeta) i Carles Pedragosa i Marc Serra són músics que hauran de desdoblar-se puntualment en personatges de l'escena. El 600 de Fellini també ho és de Marsé.