Massa voltes

Una història siciliana no pot deixar fred l'espectador: és antinatura. Una trama d'enganys, d'enamoraments tendres i divertits equívocs, és per commoure i arrossegar les emocions de banda a banda de la sala. Carlota Subirós ha fet sovint treballs (el moviment, el vídeo i el gust pel vessant oníric del passatge) que captiven. Aquest gust pel matís l'han refugiat sovint en espais de menor aforament, que domina. També, però, ha presentat peces més asèptiques volgudament, amb bons resultats en tota una sala d'ampli aforament com ho era la Fabià Puigserver (Les tres germanes, 2011). La Sala Gran del TNC és una pedra a la sabata que fa ensopegar quasi tothom. La posada en escena pretén concentrar l'acció al pis. És un bon joc perquè condensa les emocions i es poden projectar millor. Però llavors la resta de personatges surten molt més desdibuixats que l'original (que ja era molt desproporcionat). Els cants i el piano, que podrien funcionar si sonessin a cor amb l'element central, queden allunyats, despenjats, com esborrats. Al centre, només queda Clara Segura amb un personatge complex i difícil, que podria commoure. Però el pes de la història domina massa. Els jocs efectistes amb la casa que va rodant sobre si mateixa sovint queden excessius. La dificultat de projectar, ara comèdia, ara drama (amb un pallasso-Bruno Oro i company fidel de Segura) en un públic massa dispers (per les dimensions de la platea) fa que el matís es confongui. I que es rigui quan no toqui. Massa voltes per a tant poca complicitat amb l'espectador. Ni la Barcelona ni el Lorca que Tennesse Williams buscava per les Rambles s'oloren. Aquella connexió que podria ser tan eficaç queda desmenjada per la fidelitat al guió, avui, massa pobre.