art. &co
pilar parcerisas
Altaió i el seu àngel
Paraula escrita
Un traficant d'idees a les fronteres de l'art és la darrera entrega en prosa del poeta Vicenç Altaió, que aplega una reflexió sobre l'acte creatiu a la Catalunya del tombant de segle, però amb l'esguard girat al passat, com l'Angelus Novus, de Klee, que Walter Benjamin utilitza com a metàfora de l'àngel de la història i del progrés. No és l'àngel orsià ni els àngels que Picabia pintà en paral·lel als avions dels temps moderns, però sí que hi ha un semblant joc dialèctic entre l'esguard d'aquest que mira al passat i al mateix temps al futur. Aquest àngel de la història que va sentir J.V. Foix quan proclamà “M'exalta el nou i m'enamora el vell” també l'ha fet seu Vicenç Altaió, al costat de les ruïnes que ens deixa aquest temps d'oratge que ha estat la modernitat.
A la frontera de
Així, seguint Eugeni d'Ors i la tradició com a condició sine qua non per ser contemporani, s'alcen quatre columnes aparellades: Pla-Dalí i Foix-Miró. I sobre aquestes columnes, exemples dialèctics entre realisme i surrealisme, Altaió aprofita per bastir la seva reflexió a redós de l'art. L'autor confessa: “A final dels anys vuitanta, en plena eclosió del món de l'art dins la cultura, vaig apartar-me de la societat literària per alimentar-me de les vicissituds de l'art.” D'aquí s'expandiren les fronteres d'aquest traficant d'idees cap a una diversitat de continguts que aquí es manifesten: a la frontera de la ciència, de la poesia, de la fotografia, de la crítica d'art, de l'art com a no-ofici, de la certesa simulada, a la frontera de Volem l'Estatut o volem l'Estat, i així un reguitzell de fronteres que al seu pas pel llibre deixen uns fulls de notes perquè el lector acabi el llibre, dissenyat pels seus fidelíssims Daniel Ayuso i Claret Serrahima. De nou, un llibre d'Altaió és un objecte d'art, en aquesta ocasió a càrrec de l'editorial Comanegra.
Imatge i paraula
Vicenç Altaió no coneix la inhibició. És l'home lliure, l'home sensitiu que esdevé Casanova en la darrera pel·lícula d'Albert Serra: Història de la meva mort, que ha donat curs a la sensualitat, a la bellesa que hi ha en els àmbits de la ciència, la literatura, en una olor, en l'art, en una dona, en una simple passejada a la Rambla de Barcelona. Però també ha estat un instigador i emprenedor cultural ben singular, a qui devem les revistes Èczema, Àrtics, Cave Canis, la creació del KRTU, amb exposicions tan magnífiques com Literatures submergides, Fora de camp sobre l'audiovisual català, exposicions com In vitro i literàries sobre Brossa, Palau i Fabre i Perucho, a més de guiar els centenaris de Joan Miró i de Josep Pla. Els seus artistes contemporanis preferits: Tàpies, Barceló, Amat, Perejaume, Hannah Collins, Evru, Benito, Santos, Jaar; al teatre, Artaud, Beckett, Novarina; al cinema, Pere Portabella, Albert Serra. Al darrere d'Altaió, però, sempre hi ha un poeta: “La paraula escrita és portadora d'imatges, i les imatges que veiem en llegir encenen la paraula, la fan visible.”
