Lector, seductor i mestre

Es van dir moltes bestieses sobre el seu poder –mandaritat, en deien–, però, sense perspectiva, mai no serem prou conscients del que va representar la figura de Josep Maria Castellet per a la literatura catalana, castellana i, per què no dir-lo?, per a l'europea de la segona meitat del segle XX. Independentment de la seva valuosa obra assagística com a estudiós, antòleg, crític literari i memorialista, Castellet va aportar en les seves diferents singladures un toc de modernitat, que va permetre a segells com ara Seix Barral i Edicions 62 sumar-se als editors més moderns d'Occident. Va impulsar l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

El mestre, com li dèiem alguns dels seus deixebles i amics, tenia sempre els ulls ben oberts i no desaprofitava l'ocasió per interessar-se per una tendència musical o cinematogràfica, escoltant tant els joves com els veterans. Des de la mort de la seva companya durant dècades, Isabel Mirete, Castellet havia restringit les seves aparicions públiques, presentacions i altres actes, però mantenia les cites importants, com ara els Sant Jordi i la visita quotidiana a la seu del Grup 62. No era dels que havien esperat l'edat per jubilar-se sinó que assumia que per a la seva funció no hi havia retir.

De família catalana, castellana i mexicana, l'obra de Josep Maria Castellet abasta des dels anys de la revista falangista Laye –caldria reeditar-la per saber com pensaven i què afirmaven molts demòcrates posteriors– fins als interessants volums de memòries Els escenaris de la memòria (1988), Dietari de 1973 (2007), Seductors, il·lustrats i visionaris (2009) i Memòries confidencials d'un editor (2012), on recupera la figura d'Espriu, Porcel i Montserrat Roig a través d'uns retrats d'una finor extraordinària. La visió cosmopolita i l'obertura a la traducció no el van allunyar de mestres com ara Espriu i Pla, de qui va publicar assajos fonamentals. Interpretar Pla en clau estructuralista no se li perdonaria, tot i que els que el vam tractar no podem dir ni mitja paraula en contra seu. La sinceritat i la ironia van ser dues de les seves armes.

Em va sorprendre gratament fa uns mesos llegir un article seu a la revista L'Avenç sobre sèries televisives nord-americanes. Li ho vaig explicar un dia que me'l vaig trobar i ell va relativitzar sense obviar l'interès. El contacte amb les joves editores de 62 li va despertar la curiositat, i el vell lleó va respondre amb unes anàlisis, lleugerament marxistes encara, sobre l'argument, realització i articulació dels personatges i de la trama d'aquests serials.

Podria semblar estrany si no coneguéssim el personatge, però Castellet no va ser algú que es quedés observant la realitat d'una manera passiva, sinó que intervenia i opinava. I sobre l'ofici de lector i d'observador va girar gran part de la seva producció. No hem d'oblidar que La hora del lector estava datat el 1957 i que les antologies sobre la poesia realista, Ocho siglos de poesía catalana i Poesia catalana del segle XX –les dues últimes amb Joaquim Molas– marquen un abans i un després i situen les tendències del que es considerarà rellevant. Un cas paradigmàtic serà la tan citada Nueve novísimos poetas españoles, que el 1970 causa una autèntica commoció en la poesia hispànica. Quan li comentava que als congressos de poetes peninsulars encara era un dels personatges més esmentats, no podia evitar el somriure. Relativitzava el seu paper.

Era així: un gentleman, sempre mudat de manera elegant, tant en els anys hippies com amb la corbata i el vestit, que li conferien una autoritat, que se sumava a la seva altura, atractiu i savoir faire.

Castellet era un senyor, un home que escoltava de la mateixa manera un premi Nobel que un poeta jovencell que li volia lliurar un manuscrit.

No puc oblidar quan el vaig conèixer a començament dels vuitanta a la seu d'Edicions 62 del carrer Provença.

Me'l va presentar l'enyorada Montserrat Sabater, i a partir d'aquell moment em va assessorar sempre que li vaig demanar i em va encarregar llibres davant la meva perplexitat.

Home obert i savi, Castellet s'havia allunyat dels sectarismes, i sabia per experiència pròpia que els grans ismes només ens havien portat a la destrucció i a augmentar la confusió. Mestre per a un cercle selecte, editor de milers d'autors i amic quan et donava la mà, amb la seva desaparició perdem un gegant, un mite.