cultura
Dani Flaco
CANTAUTOR
“Una cançó funciona quan et fa companyia”
“A Madrid, per sort, hi tinc amics molt sensats, que saben que tothom té dret
a fer el que vulgui”
El Barnasants torna a confiar en un cantautor del país per obrir, avui i demà a L'Auditori de Barcelona, una edició tan extralarge com és habitual –120 concerts en poc més de dos mesos i mig– i una proclama que referma el tarannà combatiu que, en dinou edicions, sempre ha tingut aquest festival de cançó: La pàtria és el poble. Dani Flaco (Bellvitge, 1977) ja ho té tot venut per al recital d'avui i demà a la Sala Tete Montoliu de L'Auditori, on se'l podrà escoltar, també, el 6 de febrer.
Com s'ho fa un cantant que, habitualment, actua en bars per omplir dos dies seguits una sala de L'Auditori?
No sé què ha passat. Més que content estic al·lucinat. Vull creure que la gent tornava a tenir ganes d'escoltar un disc meu d'estudi [Secretos de sumario, el seu darrer treball, és del 2010] i que el Barnasants, i encara més en un concert inaugural, li dóna sempre una empenta afegida.
Aquesta setmana publica Versos y madera, un disc que parla, sobretot, de desamor. Continua sent matèria de primera per escriure bones cançons?
Sí, no és cap tòpic. D'una banda escrius cançons per treure't coses de dins quan estàs passant un mal moment i, de l'altra, crec que, quan escrius una cançó de desamor, en el fons confies encara en una reconquesta.
Immers en un estat d'ànim com aquest, de què et pot servir escriure una cançó?
En el meu cas sé que una cançó funciona quan et fa companyia. Escric, sempre, quan estic sol, i les cançons són un còmplice perfecte en aquelles situacions que em toca viure. Quan, d'altra banda, és l'oient qui viu una situació de desamor, ja se sap que les cançons fan també molt bona companyia. T'ajuden a plorar si et cal i a sentir rancúnia si és això el que necessites.
Versiona Nos ocupamos de mar, de Javier Krahe.
No figura segurament entre les seves cançons més conegudes però, per mi, és la cançó d'amor més bonica que he sentit mai en castellà. Volia homenatjar-lo, és clar, i que la cançó es tornés a escoltar.
Se'n va anar a viure a Madrid. Per què? I què li diuen del procés sobiranista?
Necessitava un canvi d'aires, va ser una decisió sobretot vital. Sobre el procés puc dir que, per sort, allà hi tinc amics molt sensats. Saben que el sentiment no es pot canviar i que tothom té dret a fer el que vulgui.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.