Bocins de passat

Li agrada tot tipus de xocolata, amb preferència per la negra i, si està barrejada amb picant, encara millor. Care Santos ho deixa clar: Desig de xocolata, la novel·la guanyadora del Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull, neix de la seva passió pel cacau. “De seguida ens evoca coses bones i ens acompanya des que naixem i fins a la mort”, assenyala.

Amb el seu delit per la microhistòria, Santos broda una novel·la mosaic que enllaça tres dones de tres èpoques a través d'un objecte: una xocolatera de ceràmica. Parteix del present, moment en què el preciós objecte es trenca en mil bocins, i va remuntant en el temps per viatjar a la Barcelona del segle XIX i, tot seguit, a la del XVIII. Amb la xocolatera com a motor, Santos ens endinsa en la història de tres dones, la Sara, l'Aurora i la Mariana, a les quals toca viure circumstàncies històriques diferents. “La Sara és una triomfadora, una mare de família que arrossega una història amorosa del passat; no vol renunciar a res, com moltes dones de la meva generació. L'Aurora, filla d'una minyona, és una dona apocada i noble, tot i que creu que no pot fer res per millorar la seva situació, la seva vida farà un gir inesperat. Finalment, la Mariana és una jove de vint anys, segurament el personatge més simpàtic de la novel·la.”

Paral·lelament a la història d'aquestes dones “força independents”, que no mantenen cap vincle entre elles més enllà d'aquest objecte que els cau a les mans de manera atzarosa (bé, en el cas de l'Aurora, el roba), la novel·la –que sortirà publicada el 6 de març amb Planeta– traça la història de la xocolata, des de l'actual recuperació de la manera de fer tradicional, passant per la industrialització del segle XIX (en aquest punt, Santos s'ha inspirat en un xocolater de Barcelona, l'Ametller), i la creació artesanal de la xocolata al segle XVIII. “De fet, va ser remenant arxius i biblioteques per documentar-me per a un altra novel·la que vaig descobrir un xocolater català, Fernàndez, que va fabricar una màquina per fer xocolata. Va tenir tant de ressò que des de París van enviar una comissió per investigar l'invent.” Sobre el personatge mateix es troba poca informació, però, arran de la seva descoberta casual fa uns anys, Santos va concloure que “el tema de la xocolata és apassionant”. Després de pair-la durant anys, va tenir enllestida la novel·la en sis mesos de feina.

L'escriptora assenyala que Barcelona, escenari de la novel·la, és una capital xocolatera, una ciutat amb una llarga tradició de consum de cacau, tal com demostren les xicres de xocolata trobades al Born. Desig de xocolata, però, no és ben bé una novel·la històrica, sinó que pretén –com la resta d'obres de Santos– emocionar el lector. “És una novel·la que t'enganxa i t'emociona, i a més és molt àgil”, opinava ahir l'escriptora Gemma Lienas, que és membre del jurat i que, ves per on, acaba d'obrir una xocolateria a Barcelona: “No l'he votat perquè tingués una xocolateria, però sí que quan la vaig llegir em va fer molta gràcia per la coincidència”, va dir ahir, somrient, durant la presentació de l'obra guanyadora.

El lliurament del guardó, dotat amb 60.000 euros per Planeta, va tenir lloc ahir al vespre al Palau de la Generalitat en un acte presidit pel president, Artur Mas. El jurat estava format per Antoine Caro (d'Éditions Robert Laffont, que publicarà l'obra en francès), Carles Casajuana, Pere Gimferrer, Gemma Lienas i Emili Rosales.