“La interpretació està vinculada a l'esperit humà”

Doncs amb sorpresa perquè mai m'espero cap premi. Així el rebo amb agraïment, sobretot tractant-se d'un premi que es dóna a Barcelona, i que és de cinema. He fet una carrera teatral molt més llarga i tinc més premis de teatre, tot i que també en tinc de cinema, sobretot per les dues fites més importants de la meva carrera, que són Mi querida señorita i les pel·lícules amb Pedro Almodóvar.

En aquests moments no, des del govern de l'Estat estan mirant d'arrasar-nos i eliminar-nos, els molesta que tinguem opinió. Abans em preguntaven si els actors teníem dret a opinar. Evidentment que en tenim! I ara amb la pujada de l'IVA per a la cultura, la dificultat per fer una pel·lícula, s'hi estan acarnissant. Els actors som una part importantíssima de la cultura, molt vinculada a l'esperit humà, és una expressió internacional: teatre, cinema, mim, pantomima... Que hi vagin en contra és anar en contra de la cultura. Ara han rebaixat l'IVA al món de l'art perquè els deu convenir per altres circumstàncies. Em dóna tristesa perquè sóc molt gran, he viscut una guerra, una postguerra, 40 anys de franquisme...

Sí, d'una manera molt irracional. El meu avi era actor però va morir tres mesos després d'esclatar la Guerra Civil; la meva àvia també estava retirada de la professió, però a casa hi havia llibres de teatre. El meu pare tenia aptituds artístiques, tant de dibuixant com d'actor, però arran de la guerra va haver de sobreviure treballant al que ara són els Ferrocarrils de la Generalitat, el carrilet. Vam haver de vendre el piano per poder comprar pa, sona molt melodramàtic però és així. El meu pare era un actor frustrat. A casa hi havia molt d'amor pel teatre, hi anàvem molt, també a passar-hi el Cap d'Any... i també al cinema, era l'aliment de la nostra vida en aquells temps de tanta foscor. Hi anàvem cada setmana, a vegades quan jo sortia de l'escola ens emportàvem el sopar per poder veure les dues sessions.

No explicaràs la meva biografia, oi? Tinc 81 anys i és molt llarga! [Riu.] Al meu pare, li van dir del Club Natació Montjuïc que volien fer una obra per recollir fons. Hi vaig treballar, i després en vam fer més. Després el meu pare va conèixer algú de l'Orfeó de Sants, i com que tenia una nena amb la dèria de recitar La Pubilleta i Las mil mejores poesías m'hi vaig incorporar fent teatre d'aficionats, mentre em guanyava la vida dibuixant; allà vaig coincidir amb Núria Espert. Després, a l'Orfeó Gracienc, vaig conèixer Esteve Polls, un home entusiasta, i vaig entrar en un grup de teatre que portava Miguel Narros; José Luis Alonso em va veure en un assaig i em va oferir una feina. Ells dos em van introduir a Madrid, per fer una funció, i després de sis anys anant i venint m'hi vaig quedar. En aquell moment aquí no hi havia res en el món teatral, perquè alguns noms importants s'havien retirat i d'altres s'havien instal·lat a Madrid; després sí que van sorgir Els Joglars, Comediants, el Teatre Lliure...

Sí, ja un cop a Madrid vaig fer un parell de pel·lícules amb Mariano Ozores, i el 1971 vaig fer Mi querida señorita amb Jaime de Armiñán.

Sí, va ser una pel·lícula molt especial i molt important en el seu moment. Precisament, a Jaime de Armiñán, li donen el Goya d'Honor el mateix any que a mi em donen el Gaudí, cosa que em fa molta il·lusió. Amb ell vaig fer més pel·lícules, com ara El amor del capitán Brando, i sèries de televisió, com ara Tres eran tres. Li dec moltíssim, em va obrir les portes del cinema

Els actors mai hem tingut la moral d'una societat que era repressora. Se'ns ha dit que érem amorals, putes i marietes. Però entre homes i dones hi havia una igualtat que no hi era en la resta de la societat.

Sí, va ser un espetec total. Dels meus treballs amb ell estic molt orgullosa d'Entre tinieblas, especialment. Eren els famosos anys vuitanta, la veritat és que ens ho vam passar bastant bé. Semblava una festa que mai no acabaria.

Jo sempre he semblat més jove del que sóc. Tots érem companys i amics independentment de la nostra edat; a Pepi, Luci Bom y otras chicas del montón, hi sortia Alaska, que aleshores devia tenir uns 15 anys. Anàvem al Rockola a ballar, a escoltar música i a prendre copes. Amb Almodóvar mantenim una bona relació, tot i que ell té el seu planeta i jo tinc el meu.

Sí, quan hi vam anar pels Oscars vam anar a sopar a casa de Jane Fonda, que volia produir la pel·lícula i estava interessada a parlar amb Carmen Maura per interpretar el seu personatge. Ens va oferir un sopar magnífic i vam conèixer Jack Nicholson, Anjelica Huston i altres convidats, potser uns deu, no gaires més. Al final el remake no es va fer, però l'experiència va ser molt divertida.

Sí. Al teatre he tingut més ocasió de fer protagonistes; i com mai aconsegueixes arribar als nivells de qualitat que t'has posat com a meta, allà tens l'al·licient que potser demà ho aconseguiràs. D'altra banda és molt més efímer i té menys projecció, el cinema queda per sempre.

No, en general no. Ara ja no surto, sóc gran i totes les copes que m'havia de prendre ja me les he pres, però he de dir que El malentendido, l'obra d'Albert Camus amb què ara estic de gira amb Cayetana Guillén Cuervo, m'obliga a interioritzar i a no distreure'm, si em truquen per anar a sopar dic que sóc al convent. Potser és cosa de l'edat.