“Montalbano té por de jubilar-se”
“Sóc prolífic perquè escric cada dia. Això d'escriure és com ser pianista o ballarí”
“No em moc gaire des de fa temps. Si m'he mogut ara ha estat perquè aquí he sentit l'escalf de l'amistat. Si sóc aquí és per això. Aquests són dos dies meravellosos i mai deixaré d'estar agraït.” L'escriptor sicilià Andrea Camilleri té clar que la seva literatura arriba de manera especial a Barcelona i a Catalunya, i així ho va voler expressar als periodistes en la curta però intensa roda de premsa que va donar ahir, hores abans de rebre el premi Carvalho de la BCNegra al Saló de Cent de l'Ajuntament.
Camilleri, als seus 88 anys, va demostrar tendresa, sentit de l'humor i lucidesa, que l'acosten en certa manera al seu personatge literari més conegut, el comissari Montalbano. El prolífic autor, que ja ha publicat en català 31 títols a Edicions 62 (25 de Montalbano i la resta, novel·les històriques), va voler tornar a recordar l'origen del nom que va donar al seu carismàtic personatge: la seva admiració incondicional per Manuel Vázquez Montalbán.
Carvalho i Montalbano
En canvi, creu que el detectiu creat pel català, Pepe Carvalho, té poc a veure amb el comissari sicilià. “Tenen alguns punts en comú, però si tots dos haguessin de conviure a la mateixa casa, no crec que es volguessin trobar –va afirmar, divertit, Camilleri–. A més, quan vaig llegir Las recetas de Carvalho vaig pensar que n'hi havia per denunciar-lo al Tribunal de l'Haia per genocidi.”
Camilleri va arribar a conèixer l'obra de Vázquez Montalbán de manera casual. “Es va traduir a l'italià Asesinato en el Comité Central i em va fascinar. Era el meu ideal de novel·la, perquè l'episodi de la història tenia la mateixa importància que el context. Quan vaig escriure la novel·la històrica L'òpera de Vigata, vaig pensar que mai s'havia escrit un llibre tan avorrit i no sabia per què. Llavors em va caure a les mans El pianista, i em vaig adonar de quin era el meu error: em fallava el tempo narratiu. Així que vaig canviar la meva novel·la i va funcionar. A l'hora d'escriure la primera novel·la policíaca, La forma de l'aigua, vaig decidir posar el nom de Montalbano al protagonista en agraïment a Vázquez Montalbán, aprofitant, a més, que el cognom Montalbano és freqüent a Sicília.”
Crisi de maduresa
El sofert comissari sembla tenir corda per a estona, malgrat que en les últimes novel·les acusa una forta crisi de maduresa. “Montalbano va néixer el 1950, però se sent més vell del que és perquè tota la vida ha hagut de conviure amb imbècils. El noranta per cent dels assassins ho són, només un entre mil és molt intel·ligent, i per això està tan cansat. El que passa és que té terror a jubilar-se. Què faria el jubilat Montalbano? Es podria dedicar a anar al parc a passejar el gos de Livia [la seva parella]? Crec que aquesta no és una perspectiva bona per a ell.” De moment, doncs, Camilleri continua la nissaga policíaca de Montalbano, i sembla que fins i tot en té escrit l'últim episodi, i entregat a l'editorial italiana Sellerio, perquè és publiqui pòstumament per voluntat seva.
La gran rapidesa amb què Camilleri produeix aquests llibres és producte, segons ell, de la voluntat d'escriure cada dia. “Si Vázquez Montalbán hagués arribat als 88 anys, hauria escrit tant com jo. Es tracta de ser sistemàtic amb l'escriptura. S'ha d'escriure cada dia, no ser l'autor que només escriu quan li ve la inspiració. El dia que no tinc ni idea de què escriure, escric igualment. Si he conegut un paio antipàtic al quiosc, li escric una carta, encara que no la hi enviï mai. Això d'escriure és com ser pianista o ballarí, has de practicar cada dia”, va dir.
Un dels trets més característics de la literatura de Camilleri és el sentit de l'humor, malgrat que s'hi descriuen situacions i ambients sòrdids. Camilleri va explicar que, en una novel·la de Leonardo Sciascia, un virrei espanyol pregunta a un noble sicilià com es fa per ser sicilià. El noble no li sap contestar. En canvi, en la meva literatura he volgut respondre a la pregunta de si es pot ser sicilià amb ironia. Crec que la ironia serveix per alleugerir les situacions més dures.”
Les novel·les d'Andrea Camilleri han estat traduïdes a una trentena de llengües. L'autor és conscient de la importància d'una bona traducció a l'hora d'arribar a altres països. Quan no coneix bé la llengua a la qual és traduït, diu que intenta informar-se de com són les traduccions pels nadius de la llengua. Els traductors de Camilleri es troben amb el repte d'abocar a la llengua que calgui una escriptura plena de girs, expressions dialectals i jocs de paraules. “El traductor a l'alemany, que és jueu, em va dir que s'havia escapat de l'Holocaust, però que no estava segur d'escapar-se de les meves traduccions”, va bromejar l'escriptor.
Pau Vidal, el traductor al català de l'escriptor, assegura que ha optat per una fórmula basada en l'ús de diversos registres, però sense que hi aparegui cap forma dialectal. Una tasca difícil, perquè considera que Camilleri cada cop és “més juganer”.
Camilleri clourà avui la seva participació en la BCNegra amb una trobada amb lectors a la sala Barts.